Montserrat Abelló

Érem a Pals, l'agost de 2009; ens va retratar la Rosa M. Masana. Va ser una tarda de poesia i flors, una tarda per agafar ànims i continuar.

Avui, a Barcelona, familiars i amics li han dit adéu. Al recordatori, un poema seu:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre
que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill
com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

Montserrat Abelló

Perfecció

Encara no ha acabat l’estiu i ja comencen a caure fulles... Sí, és clar, què els expliques, als arbres, del que diu el calendari. No els deu importar gaire, no. Ells van al seu ritme... Té, aprofitaré avui que no fa tanta calor, i faré una escombrada; el que havia d’anar a comprar al súper tampoc és tan urgent, pot esperar a demà. Doncs apa, som-hi, sense mandra, que després m’agradarà veure-ho net.

Qui m’ho havia de dir, a mi, que mai no he entès res de plantes, que tindria cura d’un jardí. Perquè encara que només hi hagi uns pams de terra, és un jardí. Però mira, un dia talles el que és sec, l’altre treus les herbes, l’altre escombres, i sempre queda molt millor del que estava abans, és clar que sí.

En aquest costat és on volíem fer la piscina... i allà hi havia d’anar la barbacoa de pedra, dèiem. I parlàvem que un jardiner ho arranqués tot i hi plantés gespa, i quedaria perfecte. I res de res. Bé, sí, des que vàrem començar a venir els caps de setmana a la caseta dels avis alguna cosa hem fet: pintar la paret del fons, comprar el balancí i la barbacoa portàtil... i... i quan es va morir la figuera vam plantar en el seu lloc el pi, que havia nascut tot sol en un racó i mira’l ara.

M’hi he acostumat, al jardí, amb el temps, i ara m’hi sento bé. Amb el temps, però, perquè al principi em molestava que comencessin a caure les fulles, i que la planta enfiladissa s’enfilés més amunt del que jo vull, i que les herbes tornessin a créixer al mig del pas, i... Desitjava que hi hagués una manera d’aconseguir —gratis— que tot es mantingués igual mesos i mesos, impecable, sense haver d’agafar els guants, el rasclet, les tisores... Però ara ja em va bé que el jardí no s’estigui quiet, i es mogui i canviï i segueixi el seu propi rellotge, i que les plantes desapareguin i tornin a aparèixer en el mateix lloc, i que facin alguna flor i tot, i que sigui així un any i un altre.

Doncs ja he acabat. Sí, està millor, molt millor. Ni una sola fulla a terra... No sé, potser n’he fet un gra massa. Tampoc és això...  Té, n’agafo quatre del cubell (dues del groc més clar i dues del més fosc, ja quasi marró) i les deixo altra vegada aquí, escampades, només quatre... Ara! Perfecte!

Gallines

A vegades els pensaments van pel seu compte, i es trepitgen i s’encavalquen mentre corren en una mena de cursa de relleus, i et porten vés a saber on. Fa un moment estava buscant un telèfon a la guia, i he pensat que hi ha molts números en aquestes pàgines, i que en tota la meva vida només trucaré a una part molt petita, i que valia més que pensés en una altra cosa perquè sinó m’agafaria el neguit de quan em connecto a internet i veig el rectangle del google que em convida a visitar milions de llocs que no sé ni que existeixen, i que d’estrès ja prou que en portem a sobre tots plegats, i que hauríem d’aprendre de les gallines que tenia l’àvia, que picotejaven tranquil·lament el que tenien a prop i de tant en tant feien una correguda i picotejaven un xic més enllà, mai gaire lluny del mas, i  que elles no podien volar i nosaltres sí, i que nosaltres podem agafar un vol d’aquests barats i picotejar per una estona molt lluny de casa nostra i... I mira, al final et truco per dir-te si vols que anem un cap de setmana a Roma.

Horari

Veurà, des de fa un temps em molesta cada vegada més alterar la meva rutina. Ja sé que quan ens fem grans les manies se’ns accentuen, però es que... Sí, té raó, pel començament. Jo sempre he estat molt organitzat, sap? I quan vaig aprovar les oposicions d’administratiu i em van quedar les tardes lliures, de seguida em vaig fer un horari com quan anava a l’escola: el dilluns, endreça al pis; el dimarts, la roba; el dimecres és el dia de fer encàrrecs o d’anar al metge; el dijous, la compra; el divendres, la Biblioteca; el dissabte a passeig i el diumenge al cine. Fa trenta-cinc anys que ho faig i sempre m’ha anat molt bé però ja fa un temps que... No sé com dir-li... Un exemple? Doncs el problema que tinc quan obro un paquet d’arròs i em cauen grans al terra de la cuina –que ja arriba a ser difícil que no te’n caiguin per més que t’hi miris– i no és dilluns; agafo un bon disgust perquè he de tocar l’escombra. Al principi només rondinava, però ara m’acaloro, el cor se m’accelera, i això no deu ser gaire bo, oi? Segur que la pressió se m’enfila pels núvols... Jo també me les faig aquestes reflexions però és que el cap pot dir una cosa i el cos en fa una altra, m’entén? I això d’anar a passeig el dissabte, doncs hi he d’anar tant sí com no, tant li fa que plogui, nevi o faci un sol que estelli les pedres, i un dia d’aquests puc agafar un cop de calor o una pulmonia, no troba? I...I tant que tinc dificultats en la meva vida diària i en el tracte amb els demés! Sense anar més lluny: l’altre dia vaig trobar-me, per casualitat, un company que feia molts anys que no  veia –ha estat vivint a França, em sembla– i em va abraçar i volia que anéssim a prendre alguna cosa. I érem divendres. Divendres! Li vaig dir que ni pensar-hi, que havia de tornar un llibre i un dvd a la Biblioteca i agafar-ne més i que si no ho feia em quedaria sense material tota una setmana, que prou que em passa quan el divendres és festa, i que què s’havia pensat, i que ja podia haver-me vingut a trobar el dissabte, home! Va marxar tot moix i mirant-me d’una manera molt estranya... No, si ja ho entenc, si no saps el perquè de tot plegat... I reconec que en vaig fer un gra massa, cridant allà al mig del carrer... Total, que he pensat que això jo ja no ho puc controlar i m’he decidit a venir a veure si m’hi pot fer alguna cosa... Algunes sessions, és clar... Contestar aquest test i portar-lo el proper dia, molt bé... No! Dilluns no! De cap de les maneres! Dilluns no puc! Què vol, que la brutícia se’m mengi i que l’escala s’ompli d’escarabats i que hagin de venir els de l’Ajuntament a fumigar avisats pels veïns? Dilluns, diu! I ara! 

***

I ara!... Ja està. Treure la discussió amb el psicòleg sobre si ha de contestar el test posant una x o un altre senyal al quadradet ho ha millorat... Qui m’ho havia de dir, quan abans d’ahir vaig obrir el paquet d’arròs, que d’aquí en sortiria un conte! I ha quedat prou rodó, em fa gràcia. El deixaré reposar uns dies, per si de cas, i el passaré a la família –als que es deixin– a veure què me’n diuen.

Primer va ser el paquet d’arròs, sí. I després vaig pensar que s’havia de fer la cuina a fons el proper dissabte, i vaig trobar l’Alfred, i al asseure’m a l’ordinador va anar sortint tot, inclòs el psicòleg que em va atendre quan les oposicions i el veí de la nena que cria escarabats. Diria que totes, totes, les peces són reals i que només el fil que les uneix ha sortit de vés a saber on. M’ho llegeixo una altra vegada, va... Aquí en lloc de coma, un punt i coma, no? No, ha de ser una coma... Horari... Sí, el títol és aquest, Horari... Ho he exagerat, i molt, però en el fons... Jo diria que en el fons... Ja no em fa tanta gràcia, mira.

Fira

Quan arribi a casa ho llençaré tot — o quasi tot: capses de fotografies i postals, llibres i llibretes, andròmines que no faig servir... Ja fa temps que ho penso, i ara va de debò. Llançant — reciclant— el que em fa nosa no esborraré cap record, ja ho sé; tot ho porto incorporat d’una manera o altra, però potser em sentiré més lleugera i encararé millor l’avui i el demà. No vull perdre més el temps traient la pols ni sentint nostàlgies inútils, no vull reviure antigues pors ni neguits caducats —o que haurien d’estar-ho. Em ve de gust fer una endreça radical, definitiva, com la que deuen haver fet els que guardaven els trastos que ara omplen les paradetes de la fira. 

Ostres! Miguel Strogoff!!! De Julio Verne!!! El correo del zar, de Moscou a Irkutsk, versión española de El Hogar y la Moda, Barcelona, 2 pesetas... Qui m’havia de dir que entre un despertador que no funciona i una sucrera esquerdada hi trobaria un tresor com aquest! Devia ser d’aquesta edició —o d’una molt semblant— el llibre que tenien a la Biblioteca, el que vaig llegir i rellegir durant hores i més hores quan era petita... Les pàgines estan ben esgrogueïdes, pobretes... Sí, ella es deia Nadia i ajudava en Miguel a complir la seva missió. El dolent era l’Ivan Ogareff, i tant! I també hi sortien la mare d’ell, el pare d’ella... I al final, acaba: “Miguel Strogoff llegó más tarde a una alta posición en el imperio. Pero no es la historia de sus triunfos, sino la de sus proezas, la que merecia ser contada”. I n’hi havia un munt, de “proezas” i de neguits! I allò al final dels ulls... Ai! De quin color eren els ulls d’en Miguel? Clars, em penso, diria que blaus...   

Avui és un dia de decisions. Compraré El correo del zar—espero que no es noti que en pagaria el que fos, encara que hagués de menjar només patates bullides durant tot un mes —, el netejaré amb un pinzell, el posaré en una capsa i el deixaré al mig de la primera lleixa que buidi. Ara que sé que tindré una néta m’he de començar a preparar. El llibre em servirà de recordatori, i quan ella sigui prou gran anirem totes dues a la Biblioteca a llegir-ne una edició actualitzada. A veure si li agradarà...