Mai m’havia imaginat que un dia
sortiria de casa per no anar enlloc, però de vegades les circumstàncies
t’obliguen a fer coses impensables com aquesta: anar a caminar perquè sí durant
mitja hora cada dia. Quan li vaig preguntar al metge I on he d’anar, a caminar? em va contestar que era igual, que el
que calia era que em bellugués per veure si així em passava el mal d’esquena,
que per ell com si em dedicava a fer voltes a una rotonda, però que a triar
sempre era més agradable caminar als afores.
Som-hi, doncs. Passo la porta prou
decidida i enfilo cap a la urbanització d’aquí al costat; les cases son de les d’abans,
amb un jardí al davant. Veuré un xic de verd entre garatges i piscines,
escoltaré els lladrucs dels gossos... Crec que això pot passar com a afores
perquè el que és afores ben bé ja no en queden al meu poble, però què li havia
d’anar a explicar jo, al metge; potser fa temps que no surt de la ciutat,
pobret, i no és cosa de treure-li la il·lusió. Si algun dia fa un volt per la
costa ja s’ho trobarà.
Quan tinc la urbanització a tocar, passo
pel costat d’una torre metàl·lica amb tot de fils que fan un sorollet somort,
ben sospitós, i penso que just en aquest moment se’m deuen estar fregint unes
quantes neurones. Faig quatre passes i no em queda cap més remei que respirar —perquè
mai he pogut aguantar sense oxigen gaire estona— una bafarada de vés a saber
quins gasos que surten del tub d’escapament d’un tot terreny monstruós, i
n’estic segura que acabo d’augmentar el meu percentatge de possibilitats de
patir un càncer de pulmó. Quatre passes més i el clàxon del cotxe d’una coneguda
que em saluda —quan li falten encara uns metres per avançar-me— em fa fer un
bot de pam i el cor se m’accelera, desbocat, desgastant-se sense cap necessitat
i restant-me temps, per tant, del poc que em queda.
Faig mitja volta, segura que el
remei és pitjor que la malaltia, i me’n vaig de dret a casa a buscar entre la
pila de diaris que tinc per reciclar un reportatge, que vaig veure fa dies en
un suplement, sobre com fer exercicis per a l’esquena amb el pal d’una escombra,
i que acabo de recordar ara mateix. El cervell té els seus recursos quan una
situació és desesperada, i entre els diferents nivells de memòria i l’adrenalina
s’aconsegueixen miracles!
