Horari

Veurà, des de fa un temps em molesta cada vegada més alterar la meva rutina. Ja sé que quan ens fem grans les manies se’ns accentuen, però es que... Sí, té raó, pel començament. Jo sempre he estat molt organitzat, sap? I quan vaig aprovar les oposicions d’administratiu i em van quedar les tardes lliures, de seguida em vaig fer un horari com quan anava a l’escola: el dilluns, endreça al pis; el dimarts, la roba; el dimecres és el dia de fer encàrrecs o d’anar al metge; el dijous, la compra; el divendres, la Biblioteca; el dissabte a passeig i el diumenge al cine. Fa trenta-cinc anys que ho faig i sempre m’ha anat molt bé però ja fa un temps que... No sé com dir-li... Un exemple? Doncs el problema que tinc quan obro un paquet d’arròs i em cauen grans al terra de la cuina –que ja arriba a ser difícil que no te’n caiguin per més que t’hi miris– i no és dilluns; agafo un bon disgust perquè he de tocar l’escombra. Al principi només rondinava, però ara m’acaloro, el cor se m’accelera, i això no deu ser gaire bo, oi? Segur que la pressió se m’enfila pels núvols... Jo també me les faig aquestes reflexions però és que el cap pot dir una cosa i el cos en fa una altra, m’entén? I això d’anar a passeig el dissabte, doncs hi he d’anar tant sí com no, tant li fa que plogui, nevi o faci un sol que estelli les pedres, i un dia d’aquests puc agafar un cop de calor o una pulmonia, no troba? I...I tant que tinc dificultats en la meva vida diària i en el tracte amb els demés! Sense anar més lluny: l’altre dia vaig trobar-me, per casualitat, un company que feia molts anys que no  veia –ha estat vivint a França, em sembla– i em va abraçar i volia que anéssim a prendre alguna cosa. I érem divendres. Divendres! Li vaig dir que ni pensar-hi, que havia de tornar un llibre i un dvd a la Biblioteca i agafar-ne més i que si no ho feia em quedaria sense material tota una setmana, que prou que em passa quan el divendres és festa, i que què s’havia pensat, i que ja podia haver-me vingut a trobar el dissabte, home! Va marxar tot moix i mirant-me d’una manera molt estranya... No, si ja ho entenc, si no saps el perquè de tot plegat... I reconec que en vaig fer un gra massa, cridant allà al mig del carrer... Total, que he pensat que això jo ja no ho puc controlar i m’he decidit a venir a veure si m’hi pot fer alguna cosa... Algunes sessions, és clar... Contestar aquest test i portar-lo el proper dia, molt bé... No! Dilluns no! De cap de les maneres! Dilluns no puc! Què vol, que la brutícia se’m mengi i que l’escala s’ompli d’escarabats i que hagin de venir els de l’Ajuntament a fumigar avisats pels veïns? Dilluns, diu! I ara! 

***

I ara!... Ja està. Treure la discussió amb el psicòleg sobre si ha de contestar el test posant una x o un altre senyal al quadradet ho ha millorat... Qui m’ho havia de dir, quan abans d’ahir vaig obrir el paquet d’arròs, que d’aquí en sortiria un conte! I ha quedat prou rodó, em fa gràcia. El deixaré reposar uns dies, per si de cas, i el passaré a la família –als que es deixin– a veure què me’n diuen.

Primer va ser el paquet d’arròs, sí. I després vaig pensar que s’havia de fer la cuina a fons el proper dissabte, i vaig trobar l’Alfred, i al asseure’m a l’ordinador va anar sortint tot, inclòs el psicòleg que em va atendre quan les oposicions i el veí de la nena que cria escarabats. Diria que totes, totes, les peces són reals i que només el fil que les uneix ha sortit de vés a saber on. M’ho llegeixo una altra vegada, va... Aquí en lloc de coma, un punt i coma, no? No, ha de ser una coma... Horari... Sí, el títol és aquest, Horari... Ho he exagerat, i molt, però en el fons... Jo diria que en el fons... Ja no em fa tanta gràcia, mira.