A Miquel Pairolí
Ahir, al súper, vaig
comprar la llibreta. Va ser un impuls: això potser vol dir alguna cosa. Sobre
la taula hi tinc, a més de la llibreta i un bolígraf, un tall de pa, un grapat
de nous i un got d’aigua—per si aquesta cosa és llarga.
Un matí de diumenge començo
a escriure, a la taula rodona, amb la finestra al davant. Les fulles, de
diferents tons entre el verd i el groc, enganxades precàriament als
branquillons, em situen: comença la tardor. Enfocant la mirada en un altre pla
em veig reflectida en el vidre, i trobo que la meva cara, i el meu cos, no desentonen
gens en el petit paisatge.
Sé el que no
escriuré: no penso perdre ni cinc minuts reflexionant sobre el que podria haver
fet fins ara, i encara menys sobre el que ja hauria d’haver fet, a hores d’ara.
Crec que he complert de sobres amb el que els altres i jo esperàvem de mi, no
tant pels resultats aconseguits —discutibles— sinó pel temps i l’esforç que hi
he dedicat. Tema tancat, doncs; és clar que, amb mi, no se sap mai...
Va, què és el primer
que em ve al cap?... Doncs que, de petita, m’agradaven les dones amb barret:
exploradores, artistes, fades, escriptores amb un punt d’extravagància. És
curiós, no recordo haver-ne portat mai cap. Però encara hi sóc a temps, no?
Temps... No porto el rellotge,
però diria que aviat serà hora de fer alguna cosa per dinar: la família vindrà
a les dues. Espero que, amb petits alts i baixos, tothom continuï estant bé. Els
fills! Desitjar, esperar, i poca cosa més, a hores d’ara...
I després... Què
faria, un diumenge a la tarda, una dona amb barret? Podria decidir sortir de
casa i agafar el cotxe, per exemple. I posar-hi gasolina, i anar fins el far, i
mirar el mar, i seguir el vol de les gavines, i esperar que la lent, que roda i
roda, s’encengui cap al tard. Per exemple.
Escric i penso, penso
i escric, poc a poc, molt poc a poc, i entre
frase i frase miro per la finestra. Respiro suaument. Sóc jo, sóc aquí. I aviat
me n’aniré a la cuina, i dinarem, i després pujaré al far, i demà em compraré un
barret—potser.
I escriuré fins que se
m’acabin el pa, les nous i l’aigua.
XXX Jocs Florals de Calella. 2012. Premi Francesc Grau a
la millor prosa poètica.