El diskman s’ha aturat de cop. La pila es deu haver acabat. I em queda
un bona estona de viatge; tot just hem passat per l’estació de Sant Celoni, i
fins a Flaçà... Precisament avui que no he comprat el diari! I no tinc cap ganes
de posar-me a revisar apunts, n’estic ben tipa. Doncs res, tancaré els ulls
i reposaré una mica.
Aquests nois de l’esquerra parlen fluixet, en un idioma que no entenc.
Tenen unes veus ben diferents: una greu i suau, que s’allarga en frases i més
frases; l’altra més aguda, un xic sibilant, que li fa de contrapunt i que, de
tant en tant, pregunta. Pels sons diria que parlen un idioma d’algun país de
l’est.
Ara callen.
Sento més allunyada una altra conversa, al darrera. Apagada per la remor
del tren, només m’arriben algunes exclamacions i rialles; deuen ser tres noies,
o potser quatre...
La remor del tren, no hi havia parat atenció fins ara, és curiós. És com
un sospir llarg, que a vegades s’accentua i a vegades afluixa, amb algun
cruixit de tant en tant.
Ara els nois hi tornen, elles riuen de gust, i el tren continua el seu
frec a frec amb l’aire i les vies. Sona la sirena... i jo m’afegeixo a la
simfonia amb un sorollós badaaall.
(Al tren, un dia de la tardor del
2005)
