Cames i peus que es belluguen,
energies que sobren. Llargues cabelleres que es cargolen i recullen i que,
quedin com quedin, queden bé. Mòbils i menjar preparat de casa, refrescos i
algun llibre, ulleres i fum. Qui sap quins d’aquests nois i noies seran els
seus alumnes! Després del dinar a la terrassa de la cafeteria de la facultat,
hi haurà la classe.
La classe! Serà una, només, i
encara de carambola. D’estudiant havia somniat que potser algun dia donaria
classes en aquest edifici, ara força canviat; val més no comptar quants anys
fa, d’això. I ara ha arribat l’ocasió, ara que el seu company de laboratori i
professor d’estiu habitual està de baixa amb una cama trencada. Ella va dir que
sí, que no li importaria substituir-lo, i està a punt de complir el seu somni,
un somni que durarà mitja hora d’explicació i un quart d’hora per
preguntes.
No sabia ben bé què sentiria, i
de fet encara no ho sap. Mentre pren una til·la pensa que complir un somni vol
dir, per una banda, aconseguir alguna cosa, i per una altra, tenir una il·lusió
menys. Es renya una mica: a qui se li acut, s’ha de ser masoquista... Està
nerviosa, sí. Domina la matèria, i els alumnes són prou grans per no portar
problemes, però... Què n’espera, exactament, de la classe? No és probable que
les seves paraules impressionin l’auditori ni canviïn la vida de ningú, com
passa a les pel·lícules, no? No, és clar; però tampoc sap si podria suportar
veure en els ulls dels alumnes l’avorriment o la censura sense enfonsar-se.
Mentre intenta tranquil·litzar-se i repassar alhora les notes que porta, sent
com se li envermelleixen les galtes, com el cor se li accelera.
I si s'inventa una excusa i se'n va?... No, no pot ser. No ho pot fer, això... Torna a mirar la gent jove que l'envolta, i intenta no sentir-se perduda. No ha de ser tan difícil, ella també portava els cabells llargs... Per un moment, asseguda allà al mig, recorda quan començava els estudis a la universitat i es trobava amb els seus companys a la cafeteria, i els recorda, i recorda les preocupacions i alegries de llavors, i s'ha d'esforçar per recordar alguns professors, i per més que ho intenta només aconsegueix recordar breus moments viscuts a l'aula, fragments inconnexos i boirosos... Les classes...
A poc a poc les galtes deixen de cremar, el ritme dels batecs afluixa. Potser és la til·la, que comença a fer efecte. I ella aprofita la benvinguda calma i la breu estona que li queda per modificar els seus objectius: intentarà que durant tres quarts d'hora els alumnes -que acaben de dinar i estaran fent la digestió- no s'adormin, estarà atenta a les seves reaccions i a les preguntes -que no deixarà pel final, sinó que estimularà des del principi-, i desitjarà que trobin alguna cosa interessant en la seva experiència, sabent amb seguretat que la classe i ella, ella i la classe, aviat quedaran enrere, molt enrere, en les seves vides.
