Avui, per primera vegada,
he utilitzat el servei de consultes per internet de la Biblioteca. Volia
visitar un parell d’adreces que m’havien recomanat, i... però de fet no és
d’això del que volia parlar-vos. El que us vull explicar és que, després
d’esperar-me deu minuts que hi hagués un ordinador lliure, un bibliotecari m’ha
acompanyat a la taula número 4, tot dient-me molt amablement que si necessitava
alguna cosa l’avisés. M’ha tocat asseure’m entre una adolescent de pell bruna i
cabell ben negre i una noia jove molt rossa i amb cutis nòrdic, d’aquelles que
es cremen de seguida quan van a la platja. No sé si m’heu vist, jo era la que
feia de terme mitjà: una dona ben mediterrània, de cabells castanys —el que no
són blancs— i amb les meves pigues escampades per tot el cos.
Mentre m’acostava la
cadira i em preparava per no malgastar ni un minut de la mitja hora concedida,
he donat un cop d’ull a les meves veïnes i les seves pantalles; a l’esquerra
l’adolescent estava embadalida amb el que m’han semblat imatges de famosos,
mentre escoltava música amb uns auriculars; a la dreta, la noia teclejava
mentre apareixien davant seu les lletres: tu me manques énormément.
He de confessar que no he
estudiat idiomes, però, és clar, no he tingut cap dificultat per entendre el que
he vist escrit. No he mirat més amunt, on hi havia tot d’altres frases; m’he
imaginat que es tractava d’una conversa amb algú, i m’ha fet vergonya haver
tafanejat— un xic sense voler, la veritat. Mentre anotava l’adreça que duia
apuntada al bloc en el requadre corresponent, no em podia treure de sobre la
sensació d’haver fet una cosa mal feta...
He estat navegant uns
minuts, concentrada en la meva pantalla i prenent notes, fins que la noia ha
marxat, amb un posat més aviat pansit. Llavors una idea m’ha vingut al cap,
sense saber d’on sortia: no hauria d’estar contenta, ella, de tenir algú –la
seva parella, segur- a qui troba a faltar d’aquesta manera? He intentat
tornar a la feina però la idea, per iniciativa pròpia, ha continuat el seu
discurs: no li agradaria a l’adolescent de l’esquerra tenir algú a qui
trobar a faltar així? No és el que busca en la ficció perquè encara no ho ha
trobat a la realitat o —amb la inseguretat pròpia d’aquesta edat— dubta de
trobar-ho algun dia?... He mirat el rellotge per recordar-me que
aquest no era el moment de perdre el temps sinó d’aprofitar-lo, però no hi ha
hagut res a fer, la idea ha continuat sense fer-me cas: i tu mateixa no
voldries a hores d’ara tornar a sentir això, aquest enyorament del cos i de
l’ànima, aquest patiment per estar lluny de qui forma part de tu? I no recordes
quan...?
En fi, que quan el
bibliotecari m’ha vingut a avisar acompanyat d’un noi impacient i amb la cara
plena de grans, encara tenia la meitat de la feina per fer i ara hauré
d’esperar-me a demà, perquè se’m fa tard i he d’anar a comprar i fer el sopar.
És per això que he agafat aquest full de suggeriments del taulell de l’entrada
i us vull proposar dues maneres de resoldre el problema que avui se m’ha
plantejat: o bé amb la instal·lació d’unes mampares entre els ordinadors, o bé
amb l’augment de mitja hora a una hora del temps disponible per a aquest tipus
de consultes. Moltes gràcies.
