diumenge, 7 d’agost del 2016

Premi literari (7 de 8)


Des d’abans d’ahir, quan em varen trucar per avisar-me que era finalista, que no he deixat d’estar nerviós, però ara és molt pitjor. Sort que el vàter és a prop de la sala d’actes; ja hi he hagut d’anar dues vegades, i encara n’hi ha per una estona, pel que sembla. Tinc temps de repassar les notes...
No, això que els concursos literaris són tan necessaris com els poliesportius i els aparcaments no ho diré. Ben pensat queda pretensiós posar-me a pontificar i a més ells ja en convoquen, no? Tan clar que ho veia ahir mentre ho preparava i és una tonteria de les grosses...
Oh, i explicar quan i per què vaig escriure els contes tampoc té gaire sentit, perquè la gent del públic no els ha llegit encara i no hi trobarà cap gràcia. En tot cas ho puc comentar amb els membres del jurat, després, quan s’acabi l’acte, si hi ha ocasió...
Només em queda filosofar una mica sobre l’humor, però que és una bona eina per encarar el dia a dia ho sap tothom i ara mateix no se m’acut res més. I no sé, sempre he trobat que farcir els discursos amb obvietats dóna una sensació de perdre el temps l’orador i els qui l’escolten que no vegis...
Res, que si guanyo i em passen el micròfon perquè digui alguna cosa donaré les gràcies i prou.... Les gràcies? I per què he de donar les gràcies, ben mirat? Si m’han premiat és perquè els meus textos són els que els han agradat més, i no per fer-me un favor, no? Encara donaria a entendre que no m’ho mereixo o que algú m’ha enxufat...
Doncs m’ho deixo córrer. No trobo cap frase que no tingui aires de suficiència, que no sigui inútil, que no sigui evident o contraproduent. Si arriba el cas diré que no tinc res a dir, i serà la pura veritat.


XXVII Premi vila de Begur de Narrativa curta. Sant Jordi 2012