Des d’abans d’ahir, quan em varen trucar per avisar-me
que era finalista, que no he deixat d’estar nerviós, però ara és molt pitjor.
Sort que el vàter és a prop de la sala d’actes; ja hi he hagut d’anar dues
vegades, i encara n’hi ha per una estona, pel que sembla. Tinc temps de
repassar les notes...
No, això que els concursos literaris són tan necessaris
com els poliesportius i els aparcaments no ho diré. Ben pensat queda pretensiós
posar-me a pontificar i a més ells ja en convoquen, no? Tan clar que ho veia
ahir mentre ho preparava i és una tonteria de les grosses...
Oh, i explicar quan i per què vaig escriure els contes
tampoc té gaire sentit, perquè la gent del públic no els ha llegit encara i no
hi trobarà cap gràcia. En tot cas ho puc comentar amb els membres del jurat,
després, quan s’acabi l’acte, si hi ha ocasió...
Només em queda filosofar una mica sobre l’humor, però
que és una bona eina per encarar el dia a dia ho sap tothom i ara mateix no se
m’acut res més. I no sé, sempre he trobat que farcir els discursos amb
obvietats dóna una sensació de perdre el temps l’orador i els qui l’escolten
que no vegis...
Res, que si guanyo i em passen el micròfon perquè digui
alguna cosa donaré les gràcies i prou.... Les gràcies? I per què he de donar
les gràcies, ben mirat? Si m’han premiat és perquè els meus textos són els que
els han agradat més, i no per fer-me un favor, no? Encara donaria a entendre
que no m’ho mereixo o que algú m’ha enxufat...
Doncs m’ho deixo córrer. No trobo cap frase que no
tingui aires de suficiència, que no sigui inútil, que no sigui evident o
contraproduent. Si arriba el cas diré que no tinc res a dir, i serà la pura
veritat.
XXVII
Premi vila de Begur de Narrativa curta. Sant Jordi 2012