dijous, 7 de maig del 2015

Art


Doncs jo era a la carnisseria, i m’estava decidint entre demanar una hamburguesa de vedella o una de pollastre, quan em vaig acostar al mostrador i vaig veure, allà sobre, un petit cartell amb la reproducció d’un quadre, anunciant una exposició. Bé, no va ser ben bé així, tot això ho vaig saber més tard; en aquell moment el que vaig veure va ser un paisatge urbà un xic distorsionat però perfectament reconeixible, blocs de pisos i carrers aconseguits amb pinzellades gruixudes i mig difuminades, volums de colors —de tots colors— que es movien i es barallaven enmig de lletres i més lletres... No, tampoc, perquè les pinzellades i els colors me’ls vaig mirar bé després, intentant esbrinar com s’ho havia fet, l’artista... El que de veritat em va passar és que, de cop, vaig sentir la mateixa fascinació i el mateix atabalament que m’agafa quan vaig a ciutat i camino per aquells carrers atapeïts d’edificis, de cotxes, de gent, d’anuncis i de rètols —hauria de dir que m’agafava, però, perquè ja fa molt de temps que no hi poso els peus i a hores d’ara ho tinc difícil—. I de seguida, sense rumiar res, vaig demanar formatge perquè la dependenta l’havia d’anar a buscar a l’altra punta del taulell —tot i que encara me’n quedava una mica a la nevera—, i vaig aprofitar el moment per estirar el full amb una revolada i posar-me’l a la bossa, mentre intentava fer cara de no haver trencat mai cap plat. Vaig sortir de la carnisseria sense hamburguesa, amb les galtes un xic vermelles i el pas viu, pensant en els que roben una obra d’art per tenir-la amagada a casa. El que jo he fet no és tan greu, però vaja, no ho hagués dit mai, de mi...