Doncs jo era a la carnisseria, i m’estava decidint
entre demanar una hamburguesa de vedella o una de pollastre, quan em vaig
acostar al mostrador i vaig veure, allà sobre, un petit cartell amb la
reproducció d’un quadre, anunciant una exposició. Bé, no va ser ben bé així,
tot això ho vaig saber més tard; en aquell moment el que vaig veure va ser un
paisatge urbà un xic distorsionat però perfectament reconeixible, blocs de
pisos i carrers aconseguits amb pinzellades gruixudes i mig difuminades, volums
de colors —de tots colors— que es movien i es barallaven enmig de lletres i més
lletres... No, tampoc, perquè les pinzellades i els colors me’ls vaig mirar bé
després, intentant esbrinar com s’ho havia fet, l’artista... El que de veritat
em va passar és que, de cop, vaig sentir la mateixa fascinació i el mateix
atabalament que m’agafa quan vaig a ciutat i camino per aquells carrers
atapeïts d’edificis, de cotxes, de gent, d’anuncis i de rètols —hauria de dir
que m’agafava, però, perquè ja fa molt de temps que no hi poso els peus i a
hores d’ara ho tinc difícil—. I de seguida, sense rumiar res, vaig demanar
formatge perquè la dependenta l’havia d’anar a buscar a l’altra punta del
taulell —tot i que encara me’n quedava una mica a la nevera—, i vaig aprofitar
el moment per estirar el full amb una revolada i posar-me’l a la bossa, mentre
intentava fer cara de no haver trencat mai cap plat. Vaig sortir de la
carnisseria sense hamburguesa, amb les galtes un xic vermelles i el pas viu,
pensant en els que roben una obra d’art per tenir-la amagada a casa. El que jo
he fet no és tan greu, però vaja, no ho hagués dit mai, de mi...
