Assegut a l’entrada, el vigilant
dóna un cop d’ull al rellotge. I somriu. Sí, ho ha encertat —com sempre; no
s’ha equivocat ni de cinc minuts. Les rutines de la feina el mantenen a tothora
segur, orientat, amb un rumb precís. D’aquí a deu minuts, anirà a buscar el
termo i l’entrepà i farà un mos. Deu minuts més, i fullejarà el diari d’ahir, i
les lletres grosses l’informaran del que ja ha deixat de ser notícia. Una
última ronda i sentirà la piuladissa dels ocells, i començarà a clarejar.
El vigilant sospira profundament
mentre mira les estrelles per la finestra. Assaboreix la quietud; les sirenes
sonen lluny, molt lluny. Pensa —ho fa de tant en tant— que mai contradiu els
qui el compadeixen per treballar de nits: explicar-se bé li seria difícil. Com
els faria entendre que ell no ho canviaria per res del món? En una altra època
hauria pogut fer d’ermità, o de pastor, o potser de faroner. Però avui
dia...
