A l’Arxiu Municipal de Palafrugell coneixíem la publicació als
programes de Festa Major de poemes i
articles sobre personatges i anècdotes locals signats amb les inicials E.F.M.,
des de 1964 a
1976. Són textos frescos, amb paraules del rodal i el gust del que és autèntic.
Hi surten la Pepa
remeiera, en Mero enredaire, un orinal que passa per àmfora romana... Va ser
Lluís Molinas, editor junt amb Bernat Caussa dels programes, qui ens va
descobrir el nom de l’escriptora, Engràcia Ferrer Mascort, i ens va facilitar
el contacte amb la família. Ell la recordava com a una dona de despatx —treballava
a Trefins—, cultivada, a qui agradaven els escriptors catalans de la seva
època, autodidacta, amb facilitat per escriure, de tarannà obert i bona
col·laboradora. L’havia coneguda a finals dels cinquanta, quan amb en Bernat
preparaven notícies de Palafrugell per ser llegides a la ràdio de Palamós, La voz de la Costa Brava, en un
programa setmanal. En Bernat li havia dit “Hi ha una senyora que escriu molt
bé”: era ella, “la Gracieta
evangelista” —en època de motius, professar una religió diferent a la catòlica
era posar-ho fàcil. La
Gracieta va acceptar la invitació dels dos corresponsals i, amb
el pseudònim Lina Castell, redactava textos per al programa rememorant fets i
temes d’anys enrere.
Per documentar aquesta escriptora local hem comptat amb la
col·laboració de la Maria,
la germana petita de la
Gracieta: ella ha cedit a l’Arxiu una poesia dedicada a
Mossèn Vicens per l’escriptora i un exemplar de la publicació de la Residència Geriàtrica
de Palafrugell Fem el que podem, de
març 2003, on es recull la celebració dels seus cent anys. A més, ha autoritzat
la reproducció digital de la novel·la
El pas de les hores, de setze textos
publicats i vint de mecanografiats, d’un quadern de dibuix i d’una selecció d’imatges
familiars.
La Maria ens va explicar les grans línies de la
biografia de la Gracieta
mentre recollíem fotografies, dibuixos i
textos. Havia nascut el 30 de desembre de 1902 a Palafrugell, i era la
filla gran del taper Nemesi Ferrer Sureda i la seva dona Anna Mascort Bofill; el
matrimoni tindria dues filles més, Teresa i Maria. Es va casar amb Narcís
Janoher Pallí quan tots dos tenien 50 anys, i va enviudar el desembre de 1970.
No va tenir fills.
La
Gracieta
havia entrat a treballar a la fàbrica com a operària, però quan es va produir
una vacant al despatx s’hi va presentar. Va haver de fer una suma llarga, una
carta en català i una en castellà, i en acabat el Sr. Miquel, l’amo, li va dir:
“Demà ja pots començar” – explica la Maria.
Va treballar a les oficines fins a la jubilació, el 1963, un
xic abans de l’edat que tocava a causa de la sordesa.
Hem localitzat textos de la Gracieta publicats a un llibret del Centre
Fraternal (1977), a Proa (1983), i a
publicacions de la Residència Geriàtrica
(Sant Jordi, 1991). No hem pogut esbrinar quina és la data en què va escriure
la novel·la El pas de
les hores, que dedica a les seves germanes. Aquesta obra mereix un
comentari a part: al pròleg l’autora explica que s’hi troben personatges i
històries que es situen entre 1932 i 1937, i que es tracta de “retrats trets
del natural” –canviant els noms, això sí. Comença el dia que la protagonista ha
de deixar l’escola per anar a treballar a la fàbrica, i descriu escenes de la
vida familiar, del treball, del lleure, dels esdeveniments viscuts durant la República i la Guerra Civil. A més dels valors
literaris, es tracta d’una obra d’interès històric ja que les vivències són de
l’autora mateixa o de persones properes, com ens ha confirmat la Maria.
La
Gracieta va
celebrar el centenari el 30 de desembre del 2002 amb les autoritats, les seves
germanes Teresa (de 90 anys) i Maria (de 80), el personal de la Residència Geriàtrica
de Palafrugell i els residents. Va morir el 16 de maig del 2003 al mateix
centre, deixant-hi un bon record.
I anem ja per explicar això de l’aigua en cistella, una referència al
paràgraf final del pròleg de la novel·la de la Gracieta: “De primer,
vaig posar-li el títol Aigua en cistella,
però després em va semblar de mal auguri, al quedar remullades aquestes
còpies per la tristament famosa inundació de Girona, el 12 d’octubre del 1970,
quina alçària de vuit pams d’aigua va arribar fins al prestatge on es trobaven
aquestes quartilles. Vaig considerar no parlar més d’aigua, quedant
definitivament amb el títol actual”. Un conegut de la Gracieta treballava a una
impremta de Girona, i va ser qui li va enquadernar els fulls mecanografiats –al
segon intent, pel que sembla.
L’aigua no dura gaire en una cistella, però els textos i poemes d’E.F.M.
potser no tindran aquest destí. Recentment, al llibre Tamariu i la seva gent de Bibiana Pous (2012), s’ha incorporat
l’article “Estampes del vell Tamariu” (Programa de la Festa Major de Palafrugell, 1972),
on la Gracieta
ens situa, amb divertides anècdotes, al Tamariu de la seva joventut. I aviat es podrà consultar al
web de l’Arxiu la col·lecció de programes de Festa Major, fent més fàcil la
recuperació de textos interessants com els d’aquesta escriptora local.
Publicat a Revista del Baix Empordà. Març-juny
2013.
