No ho
reconeixeria ni que em torturessin –és un dir, és clar- però aquest noi sembla
una escultura grega, de l’època en què els escultors grecs buscaven la
perfecció i quasi l’aconseguien. I no faig cap mal a ningú si me’l miro i hi
parlo una mica, no? Tothom necessita petits al·licients per aixecar-se cada
matí... El problema és que el temps que fa i el que farà és l’únic tema de
conversa que tenim, a més de dir-nos bon dia, jo demanar una baguette i de
vegades un croissant de xocolata -tot i que no ho hauria de fer-, ell
preguntar-me si vull alguna cosa més, jo contestar que no, ell dir-me quant val
i donar-me les gràcies, i repetir tots dos en estèreo els bons dies inicials
abans de marxar. Les preguntes i les afirmacions sobre la temperatura, el vent
o la pluja –que no li estan mai bé, sempre troba que n’hi ha poc o massa- i les
previsions de futur –més aviat pessimistes- no tenen un lloc precís en la
nostra breu conversa: poden donar-se d’entrada, intercalades entre el cobrament
i les gràcies, o al final. És el nostre únic tema en comú, sí... Per això unes
setmanes després de la inauguració de la fleca he incorporat un nou hàbit al
reguitzell que ja tinc, i ho he fet per ell: cada dia, abans d’anar a comprar
el pa, em connecto a internet i miro en una web de meteorologia com estan les
isòbares i com tenim els anticiclons i les baixes pressions. Així aconsegueixo
anar més lluny del sí que es veritat o del vols dir? d’abans; la nostra
conversa va progressant i guanyant intensitat i podria ser que, abans de l’estiu,
puguem intercanviar impressions sobre si hi ha o no hi ha canvi climàtic al
planeta. Serà massa!
Publicat el 12 de juliol de 2011 a Contes al blog