diumenge, 9 de juny del 2013

Funerals





Avui he anat a funerals d’algú que no coneixia de res. Al passar al davant de l’església en el moment en què arribava el taüt, he intuït en el dol el punt just d’afecte i de tristesa, i no he dubtat en afegir-m’hi. Per la prèdica del mossèn m’he assabentat que la difunta es deia Pepita, que havia estat una bona persona, que era força gran i que havia tingut una mort relativament tranquil·la. Familiars i  amics estaven raonablement afligits. Ho he encertat. No m’hagués sentit gens bé enmig de gent plorant i exclamant-se, perplexa i ressentida amb el destí, ni tampoc entre quatre gats que assistissin a la cerimònia per compromís.
Feia dies que ho esperava. Jo no vaig mai als funerals de familiars, amics i coneguts; senzillament, no m’hi veig amb cor. No sé si s’ho imaginen, els que es moren, el que ens fan passar als que encara som vius... Després d’algunes experiències que m’agradaria oblidar, vaig prendre una decisió: els diria adéu als meus, sí, però a la meva manera. Des de llavors, espero un temps després de l’enterrament i quan ja me n’he fet un xic a l’idea i trobo uns funerals adequats, entro a l’església i compleixo el meu deure cap als que m’han deixat. Ara ja portava tres persones endarrerides, i és que la cosa no és tan senzilla com sembla. No crec que a la senyora Pepita li hagi fet res; he dedicat la meva presència en la seva cerimònia a ella —modus a perdre, que diria l’àvia, que al cel sigui— al senyor Ramon, a l’Enric i a la senyora Núria, que en pau reposin. Amén.