Avui
he anat a funerals d’algú que no coneixia de res. Al passar al davant de
l’església en el moment en què arribava el taüt, he intuït en el dol el punt
just d’afecte i de tristesa, i no he dubtat en afegir-m’hi. Per la prèdica del
mossèn m’he assabentat que la difunta es deia Pepita, que havia estat una bona
persona, que era força gran i que havia tingut una mort relativament
tranquil·la. Familiars i amics estaven
raonablement afligits. Ho he encertat. No m’hagués sentit gens bé enmig de gent
plorant i exclamant-se, perplexa i ressentida amb el destí, ni tampoc entre
quatre gats que assistissin a la cerimònia per compromís.
Feia dies que ho esperava. Jo no vaig mai als funerals de
familiars, amics i coneguts; senzillament, no m’hi veig amb cor. No sé si s’ho
imaginen, els que es moren, el que ens fan passar als que encara som vius...
Després d’algunes experiències que m’agradaria oblidar, vaig prendre una
decisió: els diria adéu als meus, sí, però a la meva manera. Des de llavors,
espero un temps després de l’enterrament i quan ja me n’he fet un xic a l’idea
i trobo uns funerals adequats, entro a l’església i compleixo el meu deure cap
als que m’han deixat. Ara ja portava tres persones endarrerides, i és que la
cosa no és tan senzilla com sembla. No crec que a la senyora Pepita li hagi fet
res; he dedicat la meva presència en la seva cerimònia a ella —modus a
perdre, que diria l’àvia, que al cel sigui— al senyor Ramon, a l’Enric i a
la senyora Núria, que en pau reposin. Amén.
