diumenge, 14 de setembre del 2014

Montserrat Abelló

Érem a Pals, l'agost de 2009; ens va retratar la Rosa M. Masana. Va ser una tarda de poesia i flors, una tarda per agafar ànims i continuar.

Avui, a Barcelona, familiars i amics li han dit adéu. Al recordatori, un poema seu:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre
que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill
com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

Montserrat Abelló

dijous, 11 de setembre del 2014

Perfecció



Encara no ha acabat l’estiu i ja comencen a caure fulles... Sí, és clar, què els expliques, als arbres, del que diu el calendari. No els deu importar gaire, no. Ells van al seu ritme... Té, aprofitaré avui que no fa tanta calor, i faré una escombrada; el que havia d’anar a comprar al súper tampoc és tan urgent, pot esperar a demà. Doncs apa, som-hi, sense mandra, que després m’agradarà veure-ho net.
Qui m’ho havia de dir, a mi, que mai no he entès res de plantes, que tindria cura d’un jardí. Perquè encara que només hi hagi uns pams de terra, és un jardí. Però mira, un dia talles el que és sec, l’altre treus les herbes, l’altre escombres, i sempre queda molt millor del que estava abans, és clar que sí.
En aquest costat és on volíem fer la piscina... i allà hi havia d’anar la barbacoa de pedra, dèiem. I parlàvem que un jardiner ho arranqués tot i hi plantés gespa, i quedaria perfecte. I res de res. Bé, sí, des que vàrem començar a venir els caps de setmana a la caseta dels avis alguna cosa hem fet: pintar la paret del fons, comprar el balancí i la barbacoa portàtil... i... i quan es va morir la figuera vam plantar en el seu lloc el pi, que havia nascut tot sol en un racó i mira’l ara.
M’hi he acostumat, al jardí, amb el temps, i ara m’hi sento bé. Amb el temps, però, perquè al principi em molestava que comencessin a caure les fulles, i que la planta enfiladissa s’enfilés més amunt del que jo vull, i que les herbes tornessin a créixer al mig del pas, i... Desitjava que hi hagués una manera d’aconseguir —gratis— que tot es mantingués igual mesos i mesos, impecable, sense haver d’agafar els guants, el rasclet, les tisores... Però ara ja em va bé que el jardí no s’estigui quiet, i es mogui i canviï i segueixi el seu propi rellotge, i que les plantes desapareguin i tornin a aparèixer en el mateix lloc, i que facin alguna flor i tot, i que sigui així un any i un altre.
Doncs ja he acabat. Sí, està millor, molt millor. Ni una sola fulla a terra... No sé, potser n’he fet un gra massa. Tampoc és això...  Té, n’agafo quatre del cubell (dues del groc més clar i dues del més fosc, ja quasi marró) i les deixo altra vegada aquí, escampades, només quatre... Ara! Perfecte!