Una conversa accidentada amb Ramon Folch i Camarasa

Ramon Folch va venir a Palafrugell el passat desembre a presentar el llibre que repassa la història dels 120 anys de Pastorets a la vila. Acabat l’acte el vaig saludar i li vaig dir que m’ho havia passat molt bé amb el seu llibre Manual del perfecte escriptor mediocre; ell m’ho va agrair, i ho varem deixar així.

Un cop a casa se’m va acudir que, a més, és molt probable que sense haver llegit el Manual no hagués escrit Premi literari, el text que em varen premiar el passat estiu a Begur. O sigui que, sense mandra, vaig buscar el web de la Fundació Folch i Torres i, al correu de contacte, li vaig explicar això mateix i em vaig oferir a enviar-li les 11 pàgines si tenia curiositat per llegir-les. No estava segura de la resposta, però esperava que fos afirmativa i –posats a demanar- que em digués què li semblava.  

Primer correu rebut:

Enhorabona pel premi! Espero amb tafaneria el seu text premiat. Li desitjo i li auguro un llarg camí de premis merescuts. Però vigili, que per als bons escriptors no és fàcil mantenir-se en el nivell de perfecte escriptor mediocre, i si bada es convertirà en una glòria de la literatura catalana, primer pas per arribar a patum!

                                    Ramon Folch i Camarasa  

Jo, feliç i tot rient encara, li envio el text des del meu correu de hotmail, que comença per ció:

“Moltes gràcies pel consell! Miraré de no badar...
Aquí li adjunto el text.
Una abraçada!”

Però després de fer-ho trobo al contestador una trucada del pobre senyor Folch, dient que el seu correu l’avisa que hi ha hagut un error, que pensa que no he rebut la seva resposta, i que si li puc enviar al correu de gmail que em dicta.

Cap problema, tornem-hi, ara des d’un correu de gmail que comença per conxa:

“Hola! Ho envio amb un nou correu, perquè el de hotmail potser no va prou bé.

Espero que li agradi.

Gràcies per la trucada!”

Segon correu rebut:

Amiga Maria Concepció, Ció o Conxa:

    Vaig rebre la primera tramesa del Premi Literari, el vaig imprimir i l'he llegit dues vegades, la primera per tafaneria i la segona per assaborir-ne tota la gràcia. És clar que m'ha agradat! Pel tema i per la manera original de tractar-lo, amb ironia, autosarcasme, i un estil que respira autenticitat.

   La torno a felicitar, ara amb coneixement de causa. I felicito el jurat pel seu encert i perquè cap dels seus membres va tenir la desgràcia de tenir una cosina concursant!

                                        Ramon Folch i Camarasa

Quin luxe! Estufada a més no poder, després de rellegir el correu unes quantes vegades, he posat punt i final –amb recança- a la nostra accidentada conversa:

Benvolgut Ramon,
Conxa és el nom familiar, Maria Concepció el del DNI (fa anys era pitjor, hi havia Maria Concepción, i acabava totes les caselles dels impresos oficials) i Ció és el que faig servir quan jugo a escriure i a participar en premis. A hores d'ara segur que tinc problemes de personalitat.
Estic molt contenta que el text li hagi agradat. Espero haver-li tornat una estona de les moltes que m'ho vaig passar bé llegint el seu Manual; a més de riure, em va servir per desacomplexar-me i per inspirar-me. El vaig trobar genial.
M'ha fet molta il·lusió llegir els seus comentaris i comprovar que sí, que s'ho ha llegit (je).   
Gràcies! Rebi una forta abraçada!

Per saber què passa amb la cosina concursant i amb la gent que no vol llegir premis literaris, cal esperar que surti publicat el text de Begur...

Crítica

Sorpresa! Una crítica —en el bon sentit de la paraula— al Diari de Girona del llibre de l'Àngela. La fa el meu professor d'Història, Joaquim Nadal, que l'ha llegit i explica el que hi ha trobat i el que li ha suggerit.

 Àngela Clos, regidora de Palafrugell

La maleta

   No aconsegueixo recordar com era la meva primera maleta. Sé que no tenia rodes —aquestes coses s’han inventat després— i que al principi era complicat preveure què necessitaria durant tota la setmana que passaria fora de casa, estudiant: a vegades trobava a faltar un jersei més gruixut, a vegades no calculava bé les samarretes...  Això sí, els meus peus recorden perfectament la sorpresa de caminar sobre llambordes antigues, irregulars, humides, i, els meus pulmons, la falta d’alè quan no es mesuren prou les forces i es puja amb massa entusiasme un munt d’esglaons fins arribar dalt de tot, a la Catedral.

   Un cop comences, les imatges i les sensacions no tenen aturador, i pots retrobar el gust diferent de la verdura a la residència, el vocabulari olotí de la companya d’habitació, la fredor de les grans aules de l’antic Seminari, el neguit il·lusionat de les primeres classes, la descoberta d’algun nou horitzó...

Fa molts anys dels meus primers dies a la universitat, i feia molt de temps que no hi pensava. Avui, contestant una enquesta d’un grupet de noies que preparen un article per al butlletí del barri, m’hi he tornat a trobar. “Quins estudis tens? A casa teva consideraven necessari que estudiessin les noies? Has estudiat de gran? Estudies ara?”...

   A casa meva sí que consideraven necessari que estudiéssim la meva germana i jo. El pare, sobretot, ho tenia clar, molt clar, i aquest convenciment va ser determinant. L’enquesta no era prou àmplia per poder-me explicar bé, però. M’he quedat amb les ganes de dir —encara que fos en un requadre atapeït— que els inicis van ser difícils; que el primer curs només vàrem fer unes setmanes de classe i va començar una vaga que va paralitzar la universitat; que cada diumenge a la tarda tornava a Girona amb l’esperança que en la propera assemblea es decidiria reprendre la feina; i que quan li vaig dir al meu pare, que era qui pagava, que potser valia més que ens ho deixéssim córrer —perquè amb un aprovat general a primer no em veia amb cor de continuar i fer alguna cosa de profit— em va contestar que d’això res i que tornés a fer, una vegada més i totes les que fessin falta, la maleta.       

   

Relat publicat a la secció Taller de creació de la Revista de Girona, núm. 274. Setembre-octubre 2012. 

Sobreviure!

Tothom és capaç de donar consells i quasi tothom es veu amb cor d’escriure articles i llibres perquè ens autoajudem. Molt bé. Si el altres ho fan, jo també. Aquí teniu les instruccions per sobreviure quan hem d’aguantar algú per força sense poder-nos escapar, quan per motius familiars o laborals hem d’estar a prop d’una persona que no podem suportar. Per no perdre la salut física ni la mental hi ha una solució senzilla, barata i invisible als ulls de tothom: convertir el/la protagonista dels nostres malsons en un personatge de novel·la negra. Des del moment en què prenguem la decisió, aprofitarem les estones al seu costat per aprofundir en el coneixement dels seus tics i reaccions, i per imaginar cinquanta possibles trames i projectes de finals, si cal cadascun més sagnant que l’anterior. Escrivim una novel·la, doncs; i si la situació s’allarga massa sempre podrem plantejar-nos una trilogia. 

Amb aquest relat he participat al concurs de l'Hotel Mandarin de relats breus. Aquí hi ha els  guanyadors

La primera regidora

Contraportada:

Àngela Clos Batlle va ser regidora de l’Ajuntament de Palafrugell des del 17 d’octubre de 1936 fins que va marxar a l’exili a França. Combinant biografia, narrativa i recerca, M. Concepció Saurí retrata aquesta figura pionera i, amb ella, el seu temps i les dones de la seva generació, en un trajecte que s’inicia a l’Alt Empordà, a Cantallops i Agullana, i acaba a Caracas, Veneçuela. A més fa partícips els lectors del decurs de la investigació, tant documental com a partir dels testimonis dels qui van conèixer l’Àngela, i de com aquest procés influeix en la mirada de l’autora cap aquell temps i aquelles dones.

El llibre inclou un pròleg de Mary Nash, historiadora de les dones, i un article de Jaume Guasch, una de les persones que va compartir amb l’Àngela el camí de l’exili.

Edita: Associació Suport a la Dona de Palafrugell

"La carretera és ampla, ben asfaltada, amb camions i cotxes que passen de pressa mentre m’imagino en blanc i negre una llarga fila de persones caminant a poc a poc, amb les cares desdibuixades pel cansament i la por. Deixem enrere un club de carretera: encara hi ha qui pateix i qui té por, avui, camí de la Jonquera. 

A l’horitzó, el castell de Bellesguard sembla que tingui per missió recordar-nos que els exèrcits i la guerra tenen una llarga, molt llarga història. Mentre avancem, benzineres, comerços i restaurants desfilen ordenadament al marge, uniformats amb plàstics de colors llampants. Arribem. Els arbres a banda i banda de la carretera donen la seva ombra i la benvinguda a tothom; són un altre trosset de passat, una formació pacífica, una mostra d’una manera diferent d’entendre la vida.

Enfilem cap al centre de la vila i aparquem. Continuo amb el bloc als dits, no em vull deixar res. Fa calor, bufa la tramuntana. Carrer Major: quatre passos i trobem el Museu Memorial de l’Exili. Els ulls se m’humitegen davant la gran fotografia a la façana que concreta el que venia imaginant. Busco entre la gent que marxa cap a França la cara de l’Àngela, i no la trobo. Ni la Rosa, ni en Jaume. És demanar massa, és clar, eren tants! Ens assabentem que, si no fos dilluns avui, podríem entrar pagant 4 euros. L’exposició Israel-Líban 2006 s’anuncia amb la cara d’una nena que té por, també. Tornarem un altre dia –o potser no."

Entrevista a TV Costa Brava

Presentació del llibre: dijous 8 de novembre, a les 19 h., a la Biblioteca de Palafrugell. 

La dona del temps

 

   No ho reconeixeria ni que em torturessin –és un dir, és clar- però aquest noi sembla una escultura grega, de l’època en què els escultors grecs buscaven la perfecció i quasi l’aconseguien. I no faig cap mal a ningú si me’l miro i hi parlo una mica, no? Tothom necessita petits al·licients per aixecar-se cada matí... El problema és que el temps que fa i el que farà és l’únic tema de conversa que tenim, a més de dir-nos bon dia, jo demanar una baguette i de vegades un croissant de xocolata -tot i que no ho hauria de fer-, ell preguntar-me si vull alguna cosa més, jo contestar que no, ell dir-me quant val i donar-me les gràcies, i repetir tots dos en estèreo els bons dies inicials abans de marxar. Les preguntes i les afirmacions sobre la temperatura, el vent o la pluja –que no li estan mai bé, sempre troba que n’hi ha poc o massa- i les previsions de futur –més aviat pessimistes- no tenen un lloc precís en la nostra breu conversa: poden donar-se d’entrada, intercalades entre el cobrament i les gràcies, o al final. És el nostre únic tema en comú, sí... Per això unes setmanes després de la inauguració de la fleca he incorporat un nou hàbit al reguitzell que ja tinc, i ho he fet per ell: cada dia, abans d’anar a comprar el pa, em connecto a internet i miro en una web de meteorologia com estan les isòbares i com tenim els anticiclons i les baixes pressions. Així aconsegueixo anar més lluny del sí que es veritat o del vols dir? d’abans; la nostra conversa va progressant i guanyant intensitat i podria ser que, abans de l’estiu, puguem intercanviar impressions sobre si hi ha o no hi ha canvi climàtic al planeta. Serà massa!

Publicat el 12 de juliol de 2011 a  Contes al blog 

Setembre

A Miquel Pairolí

Ahir, al súper, vaig comprar la llibreta. Va ser un impuls: això potser vol dir alguna cosa. Sobre la taula hi tinc, a més de la llibreta i un bolígraf, un tall de pa, un grapat de nous i un got d’aigua—per si aquesta cosa és llarga.

Un matí de diumenge començo a escriure, a la taula rodona, amb la finestra al davant. Les fulles, de diferents tons entre el verd i el groc, enganxades precàriament als branquillons, em situen: comença la tardor. Enfocant la mirada en un altre pla em veig reflectida en el vidre, i trobo que la meva cara, i el meu cos, no desentonen gens en el petit paisatge.

Sé el que no escriuré: no penso perdre ni cinc minuts reflexionant sobre el que podria haver fet fins ara, i encara menys sobre el que ja hauria d’haver fet, a hores d’ara. Crec que he complert de sobres amb el que els altres i jo esperàvem de mi, no tant pels resultats aconseguits —discutibles— sinó pel temps i l’esforç que hi he dedicat. Tema tancat, doncs; és clar que, amb mi, no se sap mai...

Va, què és el primer que em ve al cap?... Doncs que, de petita, m’agradaven les dones amb barret: exploradores, artistes, fades, escriptores amb un punt d’extravagància. És curiós, no recordo haver-ne portat mai cap. Però encara hi sóc a temps, no?

Temps... No porto el rellotge, però diria que aviat serà hora de fer alguna cosa per dinar: la família vindrà a les dues. Espero que, amb petits alts i baixos, tothom continuï estant bé. Els fills! Desitjar, esperar, i poca cosa més, a hores d’ara... 

I després... Què faria, un diumenge a la tarda, una dona amb barret? Podria decidir sortir de casa i agafar el cotxe, per exemple. I posar-hi gasolina, i anar fins el far, i mirar el mar, i seguir el vol de les gavines, i esperar que la lent, que roda i roda, s’encengui cap al tard. Per exemple.

Escric i penso, penso i escric,  poc a poc, molt poc a poc, i entre frase i frase miro per la finestra. Respiro suaument. Sóc jo, sóc aquí. I aviat me n’aniré a la cuina, i dinarem, i després pujaré al far, i demà em compraré un barret—potser.

I escriuré fins que se m’acabin el pa, les nous i l’aigua.

XXX Jocs Florals de Calella. 2012. Premi Francesc Grau a la millor prosa poètica.