La dona del temps

 

   No ho reconeixeria ni que em torturessin –és un dir, és clar- però aquest noi sembla una escultura grega, de l’època en què els escultors grecs buscaven la perfecció i quasi l’aconseguien. I no faig cap mal a ningú si me’l miro i hi parlo una mica, no? Tothom necessita petits al·licients per aixecar-se cada matí... El problema és que el temps que fa i el que farà és l’únic tema de conversa que tenim, a més de dir-nos bon dia, jo demanar una baguette i de vegades un croissant de xocolata -tot i que no ho hauria de fer-, ell preguntar-me si vull alguna cosa més, jo contestar que no, ell dir-me quant val i donar-me les gràcies, i repetir tots dos en estèreo els bons dies inicials abans de marxar. Les preguntes i les afirmacions sobre la temperatura, el vent o la pluja –que no li estan mai bé, sempre troba que n’hi ha poc o massa- i les previsions de futur –més aviat pessimistes- no tenen un lloc precís en la nostra breu conversa: poden donar-se d’entrada, intercalades entre el cobrament i les gràcies, o al final. És el nostre únic tema en comú, sí... Per això unes setmanes després de la inauguració de la fleca he incorporat un nou hàbit al reguitzell que ja tinc, i ho he fet per ell: cada dia, abans d’anar a comprar el pa, em connecto a internet i miro en una web de meteorologia com estan les isòbares i com tenim els anticiclons i les baixes pressions. Així aconsegueixo anar més lluny del sí que es veritat o del vols dir? d’abans; la nostra conversa va progressant i guanyant intensitat i podria ser que, abans de l’estiu, puguem intercanviar impressions sobre si hi ha o no hi ha canvi climàtic al planeta. Serà massa!

Publicat el 12 de juliol de 2011 a  Contes al blog