dijous, 3 de gener de 2013

La maleta




   No aconsegueixo recordar com era la meva primera maleta. Sé que no tenia rodes —aquestes coses s’han inventat després— i que al principi era complicat preveure què necessitaria durant tota la setmana que passaria fora de casa, estudiant: a vegades trobava a faltar un jersei més gruixut, a vegades no calculava bé les samarretes...  Això sí, els meus peus recorden perfectament la sorpresa de caminar sobre llambordes antigues, irregulars, humides, i, els meus pulmons, la falta d’alè quan no es mesuren prou les forces i es puja amb massa entusiasme un munt d’esglaons fins arribar dalt de tot, a la Catedral.
   Un cop comences, les imatges i les sensacions no tenen aturador, i pots retrobar el gust diferent de la verdura a la residència, el vocabulari olotí de la companya d’habitació, la fredor de les grans aules de l’antic Seminari, el neguit il·lusionat de les primeres classes, la descoberta d’algun nou horitzó...
Fa molts anys dels meus primers dies a la universitat, i feia molt de temps que no hi pensava. Avui, contestant una enquesta d’un grupet de noies que preparen un article per al butlletí del barri, m’hi he tornat a trobar. “Quins estudis tens? A casa teva consideraven necessari que estudiessin les noies? Has estudiat de gran? Estudies ara?”...
   A casa meva sí que consideraven necessari que estudiéssim la meva germana i jo. El pare, sobretot, ho tenia clar, molt clar, i aquest convenciment va ser determinant. L’enquesta no era prou àmplia per poder-me explicar bé, però. M’he quedat amb les ganes de dir —encara que fos en un requadre atapeït— que els inicis van ser difícils; que el primer curs només vàrem fer unes setmanes de classe i va començar una vaga que va paralitzar la universitat; que cada diumenge a la tarda tornava a Girona amb l’esperança que en la propera assemblea es decidiria reprendre la feina; i que quan li vaig dir al meu pare, que era qui pagava, que potser valia més que ens ho deixéssim córrer —perquè amb un aprovat general a primer no em veia amb cor de continuar i fer alguna cosa de profit— em va contestar que d’això res i que tornés a fer, una vegada més i totes les que fessin falta, la maleta.       
   


Relat publicat a la secció Taller de creació de la Revista de Girona, núm. 274. Setembre-octubre 2012. 

4 comentaris:

  1. I el pare tenia raó, és clar. Com tantes vegades (ara que jo també sóc pare d'una adolescent, que diferent que es veuen les coses. Que curiós)

    ResponElimina
  2. Sembla que sigui jo qui fa la maleta... Enhorabona pel bloc, Conxa.

    ResponElimina