Calella, any 2001. La
cambrera posa coberts per a tres i el cartell de Reservada al mig de la
taula número 7; falta poc per a dos quarts de deu, l’hora en què haurà
d’atendre aquests clients previsors. En el mateix moment, sona el telèfon; cinc
minuts més tard l’encarregat del bar li diu que seran dos a sopar, a la taula
número 7, perquè la senyora que havia fet la reserva ha trucat dient que la
disculpin, que a última hora no es troba bé i que si us plau ho facin saber a
les seves amigues quan arribin.
Després de portar les
postres a la número 5, la cambrera recull copes, plats i coberts i deixa la
número 7 preparada per a dues persones. Ara no té gaire feina —només li queda
servir els cafès i cobrar a dues taules. “Dues amigues? Potser vénen a celebrar
algun sant o aniversari... No, potser fa molt de temps que no es veuen, i a la
que ha fet la reserva, a l’hora de la veritat, li fa cosa venir perquè hauran
de passar revista a la seva vida des de llavors i a ella no li ha anat gaire
bé, i després de donar-hi moltes voltes s’ha inventat l’excusa que es troba
malament, i...”
Els clients de la número 9
la criden; s’hi entén un xic en anglès, però entre ells parlen un idioma
totalment incomprensible. “Tenen pinta de mafiosos, que han vingut a comprar apartaments
per blanquejar diners; deuen portar la família per despistar i...”. Els de la
número 5 també volen marxar. “Aquests dos potser estan de viatge de nuvis,
després d’haver deixat les respectives parelles. Sí, jo diria que devien ser
companys de feina, en una oficina plena de gent... Feia temps que es coneixien
però de cop, un dia que varen coincidir fent cua a la fotocopiadora, es varen
adonar que no podien viure ni un dia més separats... Algun dia escriuré un guió
i l’enviaré a una productora. Treballant aquí podria fer una sèrie de
tres-cents capítols, com a mínim. L’hauria d’enviar a una televisió
sud-americana, potser allà tindria més possibilitats...”
Arriben nous clients, i la
cambrera continua imaginant històries i més històries mentre treballa. Poc
abans de plegar, se n’adona: no han vingut les dues amigues; a la número 7 no
s’hi ha assegut ningú. Està cansada, però, mentre ho retira tot i posa les
cadires de cap per avall sobre la taula, encara té forces per preguntar-se els
motius. “I si a cadascuna li ha passat el mateix, que a última hora no s’ha
vist amb cor de mirar enrere i fer balanç?... I si una de les tres amagava un
terrible secret, que avui podia deixar de ser-ho, i ha enverinat la primera i —posem-hi—
llençat per un balcó la segona?... M’hauré de decidir, o estudi psicològic o una de por...” Abans de tancar el llum del menjador, amb la
mà ja al pany de la porta, dóna un últim cop d’ull a la número 7 i se li acut
el títol del capítol número 1 del seu serial: La cita. Ella no ho sap,
però amb aquesta història començarà, finalment, la seva carrera de guionista.
* * *
L’encarregat del bar mira,
amb llàstima, el llibre sobre extraterrestres que té amagat en un racó de la
barra: avui hi ha hagut força feina i no ha pogut llegir gairebé gens. Els OVNI
són la seva debilitat; bé, també li interessen moltes altres coses, a condició
que no tinguin res a veure amb la seva vida diària, és clar.
Mentre prepara una comanda
de la cambrera que atén la terrassa, torna a sonar el telèfon. Quina nit! S’eixuga
les mans i contesta: “Sí, és aquí; sí, tenen taula reservada, però abans una
senyora ha trucat i ... que no podrà venir, que el seu fill és a l’hospital amb
un atac d’apendicitis? D’acord, d’acord, bona nit.” Torna a la feina, capficat.
“Ja és curiós: una que no es troba bé, l’altra que ha d’anar corrents a
l’hospital... Avui sembla que estigui embruixada, la número 7. I mira que és on
m’assec jo per menjar, perquè és la millor per veure bé la tele... I ara quan
arribi la tercera amiga què farà? Segur que no voldrà sopar sola, deurà anar a
veure què fan les altres dues... Sí, dos cafès, ja va, ja va...”
Cinc minuts després, torna a
sonar el telèfon, i el noi se’l mira amb una certa angúnia: “Sí, es aquí;
ssssí, la número set, però miri... que se li ha encès el cotxe al garatge? És
clar, és clar que ara no està per sopars, estigui tranquil·la que... M’ha
penjat!” Les mans li tremolen una mica quan agafa el drap per eixugar gots.
“Això no pot ser casualitat, no senyor. Aquí en passa alguna de grossa... Avui
no agafaré la moto, per si de cas. Tornaré a casa a peu; no està tan lluny...
Ja la recolliré demà, si tot torna a la normalitat...”
Ell no ho sap, però està a
punt de ser atropellat; el conductor del tot terreny dirà que no l’ha vist, amb
la boira... Al CAP confirmaran a la seva família que té una cama trencada i
dues costelles enfonsades, que el seu estat d’atordiment és normal després de
la patacada i que no n’han de fer cas si repeteix una i altra vegada alguna
cosa sobre una abducció i una cita a la setena fase...
Es
Còdol. Calella de Palafrugell, juliol 2015.
