Art

Doncs jo era a la carnisseria, i m’estava decidint entre demanar una hamburguesa de vedella o una de pollastre, quan em vaig acostar al mostrador i vaig veure, allà sobre, un petit cartell amb la reproducció d’un quadre, anunciant una exposició. Bé, no va ser ben bé així, tot això ho vaig saber més tard; en aquell moment el que vaig veure va ser un paisatge urbà un xic distorsionat però perfectament reconeixible, blocs de pisos i carrers aconseguits amb pinzellades gruixudes i mig difuminades, volums de colors —de tots colors— que es movien i es barallaven enmig de lletres i més lletres... No, tampoc, perquè les pinzellades i els colors me’ls vaig mirar bé després, intentant esbrinar com s’ho havia fet, l’artista... El que de veritat em va passar és que, de cop, vaig sentir la mateixa fascinació i el mateix atabalament que m’agafa quan vaig a ciutat i camino per aquells carrers atapeïts d’edificis, de cotxes, de gent, d’anuncis i de rètols —hauria de dir que m’agafava, però, perquè ja fa molt de temps que no hi poso els peus i a hores d’ara ho tinc difícil—. I de seguida, sense rumiar res, vaig demanar formatge perquè la dependenta l’havia d’anar a buscar a l’altra punta del taulell —tot i que encara me’n quedava una mica a la nevera—, i vaig aprofitar el moment per estirar el full amb una revolada i posar-me’l a la bossa, mentre intentava fer cara de no haver trencat mai cap plat. Vaig sortir de la carnisseria sense hamburguesa, amb les galtes un xic vermelles i el pas viu, pensant en els que roben una obra d’art per tenir-la amagada a casa. El que jo he fet no és tan greu, però vaja, no ho hagués dit mai, de mi... 

Vacances

No en tinc cap ganes, però ho he de fer. Per responsabilitat, si més no. Què passaria si no volguéssim fer vacances, si continuéssim com cada dia anant a treballar, i a comprar, i fent el menjar i rentant la roba? Un desastre, això és el que passaria. Ens hem d’aturar i, de grat o per força gastar-nos els dinerets o els dinerons en desplaçaments i serveis i records i el que sigui. Així aconseguirem que molta gent, d’aquí o de l’altra punta del món, pugui subsistir un any més sense problemes. Jo proposaria que tothom fitxés, per vacances, com a la feina. D’aquesta manera podríem detectar l’absentisme irresponsable, i treballar per posar-hi remei.

Preparatius

A veure si em deixo alguna cosa. M’he depilat les cames, les aixelles i el bigoti... Sí, té, em puc repassar les celles... Mmm... Bé, ja està. M’he tallat les ungles de les mans i dels peus. M’he planxat els pantalons més fins que tinc—hauré d’anar amb la jaqueteta, però, perquè sense potser em constiparia; tan bon punt arribi la deixaré a la cadira, és clar... Jo diria que he fet tot el que he pogut. Només em falta posar-me les sabates. Quines? Les negres són les que s’adiuen més amb els pantalons, però em sembla que les marrons són més lleugeres. Un moment que les sospeso... Sí, les marrons, segur. Ja podem marxar... Ah! Mira, em puc treure el braçalet... No, no cal que reculem, que encara faríem tard, ja me’l poso a la bossa. Te’n recordes de si el portava l’última vegada? La meva memòria ja no és el que era... Bé, molt serà, espero que així vagi bé. Més que tot per ella, la infermera que em pren la pressió i em pesa, saps? Es posa tan contenta quan aconsegueixo rebaixar uns grams! I aquest mes, entre el pastís de l’aniversari del nét i la teula de xocolata que em vaig comprar al súper en un moment de debilitat no sé, no sé... 

Cal•ligrafia

M’he enamorat, però encara no sé de qui. Només sé que és algú que treballa al bar on faig un tallat a mig matí, algú que s’encarrega d’escriure en una pissarra quines tapes tenen i quins entrepans podem demanar cada dia.  La seva lletra és regular, però no en excés; lluny a la vegada de les rodoneses artificials i de les lletrotes incomprensibles de les persones permanentment alterades com jo. Sé que al seu costat hi trobaria l’estabilitat que em falta i el seny que no tinc, i ja he pensat què li puc aportar:  la satisfacció de tenir algú a qui ajudar, a qui donar un cop de mà. Hi ha gent que ho valora molt, això de sentir-se útil; ens ha d’anar bé per força.

Cada matí em prenc el tallat resseguint amb ulls admirats as ben tancades, is amb un punt en equilibri perfecte, bes elegants, us simètriques, eles al vent... I penso que demà preguntaré qui és que, de bon matí, agafa el guix. “Per curiositat –diré–, és que té una lletra molt maca.” Saber-ho, però, em fa un xic de por. I si la seva edat o el seu sexe no són els que espero?... Llavors m’hauré de conformar amb una bona amistat, que diuen a les sèries de televisió.

Demà, de demà no passa.

Rectangles gironins

Les finestres rectangulars del Boira emmarquen rectangles de color suspesos sobre el riu. Miri on miri, rectangles: façanes, finestres, persianes... Sí, però també hi ha algun quadrat insubmís, alguna rodona que climatitza o recull les ones, i triangles escadussers per donar pas al fum de l’hivern. Mentre em refaig del viatge amb l’ajut d’un suc de taronja natural i un mini de formatge em vénen ganes de tornar enrere en el temps fins a la classe de dibuix, i passar la mà pel full en blanc, i fer una fila ordenada amb el regle i  el cartabó i el compàs, i obrir la capsa de llapis de dotze colors.

Oblits

Diria que em fa falta sucre, que ja he obert l’últim paquet. I si no mira, molt serà, no es fa malbé. Però a l’armari tampoc hi caben tantes coses... No, el deixo. I oli? D’això sí que no me’n recordo. N’agafaré una ampolla, per si de cas... És un desastre això de deixar-me la llista a casa, i mira que em passa vegades, últimament. Ja fa un temps que m’oblido de tot: de la llista, de què he de comprar, de què volia dir, de què he anat a buscar a la sala, de què caram conec aquella persona, de com continuava la cançó... Em sembla que aviat els oblits guanyaran els records per golejada. I patates? Sí, patates sí, segur...

No sé si hi podria fer alguna cosa... La saviesa popular recomana menjar cues de pansa, i té segles d’experiència al darrera. Potser sí que n’agafi un paquet, i quatre tomates de sucar pa. Va, per avui ja està bé, demà ja tornaré. Déu n’hi do, porta el carretó ben ple, aquest noi, i només hi ha una caixera...

 No m’agraden gaire les panses, però si han d’anar bé... Amb quatre o cinc cada dia n’hi haurà prou per notar alguna cosa? La saviesa popular no és gaire precisa en això... A veure si d’aquí a uns mesos he millorat. Abans sí que tenia memòria i estava al cas de tot; potser massa, la veritat. També m’agafava les coses molt seriosament, i patia, i estava més neguitosa que no pas ara. Ben mirat, no sé si és perquè he après a relativitzar-ho tot, gràcies a l’experiència, o és que n’oblido més de la meitat...

Sí que és gros, aquest paquet de panses. Només es parla de les cues, però... Les cues? Però si les cues no es mengen! No me n’havia adonat. Ostres! No podria ser que la saviesa popular doni un missatge amagat, en clau, com si diguéssim? I si ha descobert que no va malament això d’oblidar? De fet ara no em fa tanta mandra trobar-me amb la família per Nadal, i els perdono moltes coses perquè ja no sé ben bé com anaven. I si he de venir a comprar cada dia  també estiro les cames, que ja em convé. I puc tornar a veure una pel·lícula i passar-m’ho igual de bé que si fos nova. I...  En tot cas està clar que la recepta és inútil, inútil del tot.

— Senyoreta, això ho puc deixar aquí, a la caixa?... No, el paquet està bé, però ara no sé per què volia les panses. Coses meves, perdoni. Aquesta memòria!      

El claustre

No sé si tothom té fantasies, més o menys confessables, més o menys secretes. Jo sí. I me’n serveixo a vegades en circumstàncies difícils per aconseguir passar del matí al vespre o d’un dia a l’altre.

Una de les meves fantasies recurrents és escombrar un claustre. No es tracta d’un claustre especial; serveix el de qualsevol monestir aïllat, mentre tingui el que ha de tenir: un jardí interior amb un pou, columnes i capitells, i metres i metres de pedra irregular que demanen a crits una bona escombrada.

A la fantasia sóc jo, és clar, la persona encarregada de fer aquesta feina. No porto sandàlies als peus, perquè em constipo amb facilitat. Tampoc vaig vestida de monja; estic d’acord en què m’ajudaria a integrar-me a l’entorn, però aquella roba emmidonada al voltant de la cara i del coll ha de ser molt incòmode. Potser porto una bata llarga fins els peus... El que sí tinc ben clar és l’escombra: és de les d’abans, de bruc, amb mànec de fusta, i ben nova.

Us he de deixar, el claustre m’espera. Hi ha pols i fulles, després d’una bona tramuntanada. Hauré d’escombrar hores i hores, fins a deixar-lo ben net, passant amb molta cura per sobre les lletres i els relleus de les tombes, pels junts de les pedres. I donaré la volta una vegada i una altra, i passaré una vegada i una altra davant del mateix capitell.