dissabte, 14 de febrer de 2015

Cal•ligrafia

M’he enamorat, però encara no sé de qui. Només sé que és algú que treballa al bar on faig un tallat a mig matí, algú que s’encarrega d’escriure en una pissarra quines tapes tenen i quins entrepans podem demanar cada dia.  La seva lletra és regular, però no en excés; lluny a la vegada de les rodoneses artificials i de les lletrotes incomprensibles de les persones permanentment alterades com jo. Sé que al seu costat hi trobaria l’estabilitat que em falta i el seny que no tinc, i ja he pensat què li puc aportar:  la satisfacció de tenir algú a qui ajudar, a qui donar un cop de mà. Hi ha gent que ho valora molt, això de sentir-se útil; ens ha d’anar bé per força.

Cada matí em prenc el tallat resseguint amb ulls admirats as ben tancades, is amb un punt en equilibri perfecte, bes elegants, us simètriques, eles al vent... I penso que demà preguntaré qui és que, de bon matí, agafa el guix. “Per curiositat –diré–, és que té una lletra molt maca.” Saber-ho, però, em fa un xic de por. I si la seva edat o el seu sexe no són els que espero?... Llavors m’hauré de conformar amb una bona amistat, que diuen a les sèries de televisió.

Demà, de demà no passa.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada