No sé si tothom té fantasies, més o
menys confessables, més o menys secretes. Jo sí. I me’n serveixo a vegades en
circumstàncies difícils per aconseguir passar del matí al vespre o d’un dia a
l’altre.
Una de les meves fantasies
recurrents és escombrar un claustre. No es tracta d’un claustre especial;
serveix el de qualsevol monestir aïllat, mentre tingui el que ha de tenir: un
jardí interior amb un pou, columnes i capitells, i metres i metres de pedra
irregular que demanen a crits una bona escombrada.
A la fantasia sóc jo, és clar, la
persona encarregada de fer aquesta feina. No porto sandàlies als peus, perquè
em constipo amb facilitat. Tampoc vaig vestida de monja; estic d’acord en què
m’ajudaria a integrar-me a l’entorn, però aquella roba emmidonada al voltant de
la cara i del coll ha de ser molt incòmode. Potser porto una bata llarga fins
els peus... El que sí tinc ben clar és l’escombra: és de les d’abans, de bruc,
amb mànec de fusta, i ben nova.
Us he de deixar, el claustre
m’espera. Hi ha pols i fulles, després d’una bona tramuntanada. Hauré
d’escombrar hores i hores, fins a deixar-lo ben net, passant amb molta cura per
sobre les lletres i els relleus de les tombes, pels junts de les pedres. I
donaré la volta una vegada i una altra, i passaré una vegada i una altra davant
del mateix capitell.
