diumenge, 5 d’octubre de 2014

El vigilant










Assegut a l’entrada, el vigilant dóna un cop d’ull al rellotge. I somriu. Sí, ho ha encertat —com sempre; no s’ha equivocat ni de cinc minuts. Les rutines de la feina el mantenen a tothora segur, orientat, amb un rumb precís. D’aquí a deu minuts, anirà a buscar el termo i l’entrepà i farà un mos. Deu minuts més, i fullejarà el diari d’ahir, i les lletres grosses l’informaran del que ja ha deixat de ser notícia. Una última ronda i sentirà la piuladissa dels ocells, i començarà a clarejar.

El vigilant sospira profundament mentre mira les estrelles per la finestra. Assaboreix la quietud; les sirenes sonen lluny, molt lluny. Pensa —ho fa de tant en tant— que mai contradiu els qui el compadeixen per treballar de nits: explicar-se bé li seria difícil. Com els faria entendre que ell no ho canviaria per res del món? En una altra època hauria pogut fer d’ermità, o de pastor, o potser de faroner. Però avui dia... 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada