Caminar

Mai m’havia imaginat que un dia sortiria de casa per no anar enlloc, però de vegades les circumstàncies t’obliguen a fer coses impensables com aquesta: anar a caminar perquè sí durant mitja hora cada dia. Quan li vaig preguntar al metge I on he d’anar, a caminar? em va contestar que era igual, que el que calia era que em bellugués per veure si així em passava el mal d’esquena, que per ell com si em dedicava a fer voltes a una rotonda, però que a triar sempre era més agradable caminar als afores.

Som-hi, doncs. Passo la porta prou decidida i enfilo cap a la urbanització d’aquí al costat; les cases son de les d’abans, amb un jardí al davant. Veuré un xic de verd entre garatges i piscines, escoltaré els lladrucs dels gossos... Crec que això pot passar com a afores perquè el que és afores ben bé ja no en queden al meu poble, però què li havia d’anar a explicar jo, al metge; potser fa temps que no surt de la ciutat, pobret, i no és cosa de treure-li la il·lusió. Si algun dia fa un volt per la costa ja s’ho trobarà.

Quan tinc la urbanització a tocar, passo pel costat d’una torre metàl·lica amb tot de fils que fan un sorollet somort, ben sospitós, i penso que just en aquest moment se’m deuen estar fregint unes quantes neurones. Faig quatre passes i no em queda cap més remei que respirar —perquè mai he pogut aguantar sense oxigen gaire estona— una bafarada de vés a saber quins gasos que surten del tub d’escapament d’un tot terreny monstruós, i n’estic segura que acabo d’augmentar el meu percentatge de possibilitats de patir un càncer de pulmó. Quatre passes més i el clàxon del cotxe d’una coneguda que em saluda —quan li falten encara uns metres per avançar-me— em fa fer un bot de pam i el cor se m’accelera, desbocat, desgastant-se sense cap necessitat i restant-me temps, per tant, del poc que em queda.

Faig mitja volta, segura que el remei és pitjor que la malaltia, i me’n vaig de dret a casa a buscar entre la pila de diaris que tinc per reciclar un reportatge, que vaig veure fa dies en un suplement, sobre com fer exercicis per a l’esquena amb el pal d’una escombra, i que acabo de recordar ara mateix. El cervell té els seus recursos quan una situació és desesperada, i entre els diferents nivells de memòria i l’adrenalina s’aconsegueixen miracles!