Regal

Tenia setze anys, o potser disset. El que és segur és que jo encara no havia fet els divuit; alguns nois de la colla sí, i ja tenien carnet, i començava a haver-hi cotxes disponibles per sortir del poble i anar de festa a fora.

Va passar un diumenge a la tarda, anant a Girona. No recordo si la idea era fer un volt i prendre alguna cosa a la Rambla, o si anàvem al cine, o si hi havia Fires, o què. Això se m’ha esborrat completament de la memòria. El que sí recordo —com si hagués passat fa cinc minuts— és que el noi que conduïa el cotxe va començar a avançar-ne un altre i de seguida ens vàrem trobar amb una contínua, en una mena de revolt ampli, on no hi havia manera de saber si ens encastaríem, en segons, en el morro d’un vehicle que anés en sentit contrari. A l’atapeït cotxe tothom va callar, i en l’estona que va durar l’agònic avançament vaig pensar que tot estava dit i tot estava fet fins llavors, i que no estava gens clar si hi hauria un després de llavors. El després hi va ser, sense cap comentari per part de ningú —ni en aquell moment, ni en els anys que han passat. No crec que el noi que conduïa ho hagi fet mai més, això; de fet, imagino que tots els que anàvem en el cotxe aquell dia fan com jo, i calculen amb molt de compte el temps i les possibilitats abans d’avançar ni que sigui una bicicleta. El que no sé és si als altres els passa com a mi, que de tant en tant em torna la sensació que visc una vida de regal, i que de tant en tant tinc el dubte de si la meva vida és real o és una mena de somni que s’allarga durant els segons en què trigo a saber si ve algun altre cotxe o no en sentit contrari mentre avancem, avancem, avancem.