dilluns, 6 de gener de 2014

Ull!





Ostres! Ja em semblava que sentia una coïssor, com si m’hi hagués entrat pols. Tinc l’ull dret ben vermell! Tranquil·la, tranquil·la, respiraré a fons, fiuu, fiuu, fiuuu... Molt bé, molt bé... Aquesta vegada no em posaré histèrica, no senyor. No faré com sempre, que m’espanto per qualsevol cosa i atabalo a tothom i al final no és res i faig el ridícul i... A veure, faré servir la lògica. Potser m’hi ha entrat alguna cosa —ai quina angúnia—. Va, no hi tornem. M’estiraré una mica la parpella de baix, a veure si... Així, amb compte, no és tan difícil. No, no hi ha res, sembla. Millor, perquè si m’hagués de treure alguna cosa no sé si seria capaç de fer-ho... I doncs, què deu passar? No recordo haver-me donat cap patacada, però sóc tan distreta... I si és un cop d’aire? Què s’havia de fer en aquests casos? Aigua de... de... això, aigua de camamilla! N’aniré a comprar al súper i m’hi rentaré l’ull, tres cops al dia, amb una gasa. Estic orgullosa de mi, no aniré a urgències ni res... Però sembla que l’altre comença a tenir també un color rosat. I si tinc conjuntivitis o una cosa pitjor? Que no, que no hi donaré més voltes, que ja em començo a conèixer. Demà puc demanar hora al metge de capçalera, si no millora... Sí, això és el que faré. Solucionaré el problema d’una manera raonable i proporcionada, per primera vegada a la vida. I si m’equivoco, si és una cosa greu, si aquestes primeres hores eren  decisives i més tard ja no s’hi podrà fer res, sempre em quedarà el recurs d’aprendre l’alfabet Braille, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada