dimecres, 10 d’abril del 2013

Aigua en cistella? Engràcia Ferrer Mascort, escriptora de Palafrugell



A l’Arxiu Municipal de Palafrugell coneixíem la publicació als programes de  Festa Major de poemes i articles sobre personatges i anècdotes locals signats amb les inicials E.F.M., des de 1964 a 1976. Són textos frescos, amb paraules del rodal i el gust del que és autèntic. Hi surten la Pepa remeiera, en Mero enredaire, un orinal que passa per àmfora romana... Va ser Lluís Molinas, editor junt amb Bernat Caussa dels programes, qui ens va descobrir el nom de l’escriptora, Engràcia Ferrer Mascort, i ens va facilitar el contacte amb la família. Ell la recordava com a una dona de despatx —treballava a Trefins—, cultivada, a qui agradaven els escriptors catalans de la seva època, autodidacta, amb facilitat per escriure, de tarannà obert i bona col·laboradora. L’havia coneguda a finals dels cinquanta, quan amb en Bernat preparaven notícies de Palafrugell per ser llegides a la ràdio de Palamós, La voz de la Costa Brava, en un programa setmanal. En Bernat li havia dit “Hi ha una senyora que escriu molt bé”: era ella, “la Gracieta evangelista” —en època de motius, professar una religió diferent a la catòlica era posar-ho fàcil. La Gracieta va acceptar la invitació dels dos corresponsals i, amb el pseudònim Lina Castell, redactava textos per al programa rememorant fets i temes d’anys enrere.
   
Per documentar aquesta escriptora local hem comptat amb la col·laboració de la Maria, la germana petita de la Gracieta: ella ha cedit a l’Arxiu una poesia dedicada a Mossèn Vicens per l’escriptora i un exemplar de la publicació de la Residència Geriàtrica de Palafrugell Fem el que podem, de març 2003, on es recull la celebració dels seus cent anys. A més, ha autoritzat la reproducció digital de la novel·la El pas de les hores, de setze textos publicats i vint de mecanografiats, d’un quadern de dibuix i d’una selecció d’imatges familiars.

La Maria ens va explicar les grans línies de la biografia de la Gracieta mentre recollíem  fotografies, dibuixos i textos. Havia nascut el 30 de desembre de 1902 a Palafrugell, i era la filla gran del taper Nemesi Ferrer Sureda i la seva dona Anna Mascort Bofill; el matrimoni tindria dues filles més, Teresa i Maria. Es va casar amb Narcís Janoher Pallí quan tots dos tenien 50 anys, i va enviudar el desembre de 1970. No va tenir fills.

La Gracieta havia entrat a treballar a la fàbrica com a operària, però quan es va produir una vacant al despatx s’hi va presentar. Va haver de fer una suma llarga, una carta en català i una en castellà, i en acabat el Sr. Miquel, l’amo, li va dir: “Demà ja pots començar” – explica la Maria. Va treballar a les oficines fins a la jubilació, el 1963, un xic abans de l’edat que tocava a causa de la sordesa.

Hem localitzat textos de la Gracieta publicats a un llibret del Centre Fraternal (1977), a Proa (1983), i a publicacions de la Residència Geriàtrica (Sant Jordi, 1991). No hem pogut esbrinar quina és la data en què va escriure la novel·la El pas de les hores, que dedica a les seves germanes. Aquesta obra mereix un comentari a part: al pròleg l’autora explica que s’hi troben personatges i històries que es situen entre 1932 i 1937, i que es tracta de “retrats trets del natural” –canviant els noms, això sí. Comença el dia que la protagonista ha de deixar l’escola per anar a treballar a la fàbrica, i descriu escenes de la vida familiar, del treball, del lleure, dels esdeveniments viscuts durant la República i la Guerra Civil. A més dels valors literaris, es tracta d’una obra d’interès històric ja que les vivències són de l’autora mateixa o de persones properes, com ens ha confirmat la Maria.   

La Gracieta va celebrar el centenari el 30 de desembre del 2002 amb les autoritats, les seves germanes Teresa (de 90 anys) i Maria (de 80), el personal de la Residència Geriàtrica de Palafrugell i els residents. Va morir el 16 de maig del 2003 al mateix centre, deixant-hi un bon record. 

I anem ja per explicar això de l’aigua en cistella, una referència al paràgraf final del pròleg de la novel·la de la Gracieta: “De primer, vaig posar-li el títol Aigua en cistella, però després em va semblar de mal auguri, al quedar remullades aquestes còpies per la tristament famosa inundació de Girona, el 12 d’octubre del 1970, quina alçària de vuit pams d’aigua va arribar fins al prestatge on es trobaven aquestes quartilles. Vaig considerar no parlar més d’aigua, quedant definitivament amb el títol actual”. Un  conegut de la Gracieta treballava a una impremta de Girona, i va ser qui li va enquadernar els fulls mecanografiats –al segon intent, pel que sembla.

L’aigua no dura gaire en una cistella, però els textos i poemes d’E.F.M. potser no tindran aquest destí. Recentment, al llibre Tamariu i la seva gent de Bibiana Pous (2012), s’ha incorporat l’article “Estampes del vell Tamariu” (Programa de la Festa Major de Palafrugell, 1972), on la Gracieta ens situa, amb divertides anècdotes, al Tamariu de la  seva joventut. I aviat es podrà consultar al web de l’Arxiu la col·lecció de programes de Festa Major, fent més fàcil la recuperació de textos interessants com els d’aquesta escriptora local. 

Publicat a Revista del Baix Empordà. Març-juny 2013. 

Enllaç a la Revista del Baix Empordà

dimecres, 6 de març del 2013

El Centre Fraternal de Palafrugell. Una societat recreativa al centre de la Vila amb 125 anys d’història i projectes de futur



6.000 caràcters, amb espais inclosos, no són gaires per oferir una visió panoràmica d’una entitat que en diferents moments ha marcat el món associatiu local i, actualment, n’és la degana. Els records d’haver-hi viscut de petita —els meus pares en varen ser conserges als anys seixanta—, les anades al cinema i al teatre, la participació en balls, sopars i alguna tertúlia, el treball en el trasllat de la documentació a l’Arxiu Municipal, l’elaboració de la fitxa corresponent en el projecte Cafè i Cultura i la col·laboració en la celebració del 125è aniversari em donen prous motius per intentar-ho. 

diumenge, 3 de febrer del 2013

Una conversa accidentada amb Ramon Folch i Camarasa



Ramon Folch va venir a Palafrugell el passat desembre a presentar el llibre que repassa la història dels 120 anys de Pastorets a la vila. Acabat l’acte el vaig saludar i li vaig dir que m’ho havia passat molt bé amb el seu llibre Manual del perfecte escriptor mediocre; ell m’ho va agrair, i ho varem deixar així.
Un cop a casa se’m va acudir que, a més, és molt probable que sense haver llegit el Manual no hagués escrit Premi literari, el text que em varen premiar el passat estiu a Begur. O sigui que, sense mandra, vaig buscar el web de la Fundació Folch i Torres i, al correu de contacte, li vaig explicar això mateix i em vaig oferir a enviar-li les 11 pàgines si tenia curiositat per llegir-les. No estava segura de la resposta, però esperava que fos afirmativa i –posats a demanar- que em digués què li semblava.  

Primer correu rebut:
Enhorabona pel premi! Espero amb tafaneria el seu text premiat. Li desitjo i li auguro un llarg camí de premis merescuts. Però vigili, que per als bons escriptors no és fàcil mantenir-se en el nivell de perfecte escriptor mediocre, i si bada es convertirà en una glòria de la literatura catalana, primer pas per arribar a patum!

                                    Ramon Folch i Camarasa  


Jo, feliç i tot rient encara, li envio el text des del meu correu de hotmail, que comença per ció:
“Moltes gràcies pel consell! Miraré de no badar...
Aquí li adjunto el text.
Una abraçada!”

Però després de fer-ho trobo al contestador una trucada del pobre senyor Folch, dient que el seu correu l’avisa que hi ha hagut un error, que pensa que no he rebut la seva resposta, i que si li puc enviar al correu de gmail que em dicta.
Cap problema, tornem-hi, ara des d’un correu de gmail que comença per conxa:
“Hola! Ho envio amb un nou correu, perquè el de hotmail potser no va prou bé.
Espero que li agradi.
Gràcies per la trucada!”

Segon correu rebut:
Amiga Maria Concepció, Ció o Conxa:
    Vaig rebre la primera tramesa del Premi Literari, el vaig imprimir i l'he llegit dues vegades, la primera per tafaneria i la segona per assaborir-ne tota la gràcia. És clar que m'ha agradat! Pel tema i per la manera original de tractar-lo, amb ironia, autosarcasme, i un estil que respira autenticitat.
   La torno a felicitar, ara amb coneixement de causa. I felicito el jurat pel seu encert i perquè cap dels seus membres va tenir la desgràcia de tenir una cosina concursant!

                                        Ramon Folch i Camarasa

Quin luxe! Estufada a més no poder, després de rellegir el correu unes quantes vegades, he posat punt i final –amb recança- a la nostra accidentada conversa:
Benvolgut Ramon,
Conxa és el nom familiar, Maria Concepció el del DNI (fa anys era pitjor, hi havia Maria Concepción, i acabava totes les caselles dels impresos oficials) i Ció és el que faig servir quan jugo a escriure i a participar en premis. A hores d'ara segur que tinc problemes de personalitat.
Estic molt contenta que el text li hagi agradat. Espero haver-li tornat una estona de les moltes que m'ho vaig passar bé llegint el seu Manual; a més de riure, em va servir per desacomplexar-me i per inspirar-me. El vaig trobar genial.
M'ha fet molta il·lusió llegir els seus comentaris i comprovar que sí, que s'ho ha llegit (je).   
Gràcies! Rebi una forta abraçada!

Per saber què passa amb la cosina concursant i amb la gent que no vol llegir premis literaris, cal esperar que surti publicat el text de Begur...

dilluns, 21 de gener del 2013

Crítica



Sorpresa! Una crítica —en el bon sentit de la paraula— al Diari de Girona del llibre de l'Àngela. La fa el meu professor d'Història, Joaquim Nadal, que l'ha llegit i explica el que hi ha trobat i el que li ha suggerit.

 Àngela Clos, regidora de Palafrugell

dijous, 3 de gener del 2013

La maleta




   No aconsegueixo recordar com era la meva primera maleta. Sé que no tenia rodes —aquestes coses s’han inventat després— i que al principi era complicat preveure què necessitaria durant tota la setmana que passaria fora de casa, estudiant: a vegades trobava a faltar un jersei més gruixut, a vegades no calculava bé les samarretes...  Això sí, els meus peus recorden perfectament la sorpresa de caminar sobre llambordes antigues, irregulars, humides, i, els meus pulmons, la falta d’alè quan no es mesuren prou les forces i es puja amb massa entusiasme un munt d’esglaons fins arribar dalt de tot, a la Catedral.
   Un cop comences, les imatges i les sensacions no tenen aturador, i pots retrobar el gust diferent de la verdura a la residència, el vocabulari olotí de la companya d’habitació, la fredor de les grans aules de l’antic Seminari, el neguit il·lusionat de les primeres classes, la descoberta d’algun nou horitzó...
Fa molts anys dels meus primers dies a la universitat, i feia molt de temps que no hi pensava. Avui, contestant una enquesta d’un grupet de noies que preparen un article per al butlletí del barri, m’hi he tornat a trobar. “Quins estudis tens? A casa teva consideraven necessari que estudiessin les noies? Has estudiat de gran? Estudies ara?”...
   A casa meva sí que consideraven necessari que estudiéssim la meva germana i jo. El pare, sobretot, ho tenia clar, molt clar, i aquest convenciment va ser determinant. L’enquesta no era prou àmplia per poder-me explicar bé, però. M’he quedat amb les ganes de dir —encara que fos en un requadre atapeït— que els inicis van ser difícils; que el primer curs només vàrem fer unes setmanes de classe i va començar una vaga que va paralitzar la universitat; que cada diumenge a la tarda tornava a Girona amb l’esperança que en la propera assemblea es decidiria reprendre la feina; i que quan li vaig dir al meu pare, que era qui pagava, que potser valia més que ens ho deixéssim córrer —perquè amb un aprovat general a primer no em veia amb cor de continuar i fer alguna cosa de profit— em va contestar que d’això res i que tornés a fer, una vegada més i totes les que fessin falta, la maleta.       
   


Relat publicat a la secció Taller de creació de la Revista de Girona, núm. 274. Setembre-octubre 2012. 

dimarts, 4 de desembre del 2012

Sobreviure!





Tothom és capaç de donar consells i quasi tothom es veu amb cor d’escriure articles i llibres perquè ens autoajudem. Molt bé. Si el altres ho fan, jo també. Aquí teniu les instruccions per sobreviure quan hem d’aguantar algú per força sense poder-nos escapar, quan per motius familiars o laborals hem d’estar a prop d’una persona que no podem suportar. Per no perdre la salut física ni la mental hi ha una solució senzilla, barata i invisible als ulls de tothom: convertir el/la protagonista dels nostres malsons en un personatge de novel·la negra. Des del moment en què prenguem la decisió, aprofitarem les estones al seu costat per aprofundir en el coneixement dels seus tics i reaccions, i per imaginar cinquanta possibles trames i projectes de finals, si cal cadascun més sagnant que l’anterior. Escrivim una novel·la, doncs; i si la situació s’allarga massa sempre podrem plantejar-nos una trilogia. 




Amb aquest relat he participat al concurs de l'Hotel Mandarin de relats breus. Aquí hi ha els  guanyadors

dijous, 1 de novembre del 2012

La primera regidora





Contraportada:
Àngela Clos Batlle va ser regidora de l’Ajuntament de Palafrugell des del 17 d’octubre de 1936 fins que va marxar a l’exili a França. Combinant biografia, narrativa i recerca, M. Concepció Saurí retrata aquesta figura pionera i, amb ella, el seu temps i les dones de la seva generació, en un trajecte que s’inicia a l’Alt Empordà, a Cantallops i Agullana, i acaba a Caracas, Veneçuela. A més fa partícips els lectors del decurs de la investigació, tant documental com a partir dels testimonis dels qui van conèixer l’Àngela, i de com aquest procés influeix en la mirada de l’autora cap aquell temps i aquelles dones.
El llibre inclou un pròleg de Mary Nash, historiadora de les dones, i un article de Jaume Guasch, una de les persones que va compartir amb l’Àngela el camí de l’exili.
Edita: Associació Suport a la Dona de Palafrugell


"La carretera és ampla, ben asfaltada, amb camions i cotxes que passen de pressa mentre m’imagino en blanc i negre una llarga fila de persones caminant a poc a poc, amb les cares desdibuixades pel cansament i la por. Deixem enrere un club de carretera: encara hi ha qui pateix i qui té por, avui, camí de la Jonquera. 

A l’horitzó, el castell de Bellesguard sembla que tingui per missió recordar-nos que els exèrcits i la guerra tenen una llarga, molt llarga història. Mentre avancem, benzineres, comerços i restaurants desfilen ordenadament al marge, uniformats amb plàstics de colors llampants. Arribem. Els arbres a banda i banda de la carretera donen la seva ombra i la benvinguda a tothom; són un altre trosset de passat, una formació pacífica, una mostra d’una manera diferent d’entendre la vida.

Enfilem cap al centre de la vila i aparquem. Continuo amb el bloc als dits, no em vull deixar res. Fa calor, bufa la tramuntana. Carrer Major: quatre passos i trobem el Museu Memorial de l’Exili. Els ulls se m’humitegen davant la gran fotografia a la façana que concreta el que venia imaginant. Busco entre la gent que marxa cap a França la cara de l’Àngela, i no la trobo. Ni la Rosa, ni en Jaume. És demanar massa, és clar, eren tants! Ens assabentem que, si no fos dilluns avui, podríem entrar pagant 4 euros. L’exposició Israel-Líban 2006 s’anuncia amb la cara d’una nena que té por, també. Tornarem un altre dia –o potser no."

Entrevista a TV Costa Brava


Presentació del llibre: dijous 8 de novembre, a les 19 h., a la Biblioteca de Palafrugell.