Premi literari (4 de 8)

En aquest mateix moment, potser m’estan llegint. Potser un membre del jurat (el de més prestigi literari) acaba d’agafar el plec de fulls cosit amb dues grapes i va pel segon paràgraf, i pensa que no està gens malament i que és una llàstima, però que és clar, aquest any es presenta la seva cosina i... També podria ser que en la pila de textos pendents el meu conte no hi sigui, perquè els fulls han volat mentre el secretari del jurat entrava amb els originals al cotxe, o perquè el sobre que el conté ha quedat a sota d’un cartró a la camioneta de l’empresa de missatgeria... Ara he d’anar a comprar al súper però quan torni continuaré. He de tenir a punt totes les variables possibles per, quan finalment donin el veredicte, tenir motius suficients per pensar que les possibilitats que els membres del jurat hagin llegit el meu conte a fons, l’hagin valorat objectivament i hagin decidit que no faré mai res com a escriptora són ínfimes.

XXVII Premi vila de Begur de Narrativa curta. Sant Jordi 2012

Premi literari (3 de 8)

M’assabento al web de la revista que s’han presentat catorze originals al premi. Aquesta informació és d’agrair; ara sé quines possibilitats —numèriques— tinc, i sé que a més de mi hi ha tretze persones comptant els dies que falten per al veredicte. Em puc sentir membre d’un club selecte, d’un grup reduït que comparteix il·lusions, patiments i un estat d’ànim fluctuant, com a mínim fins a final de mes. Sí que està bé, el web... però encara podria estar millor. La comissió organitzadora del concurs podria obrir un espai restringit per a nosaltres (és clar que porta feina muntar fòrums i fer-ne el seguiment...), o passar a tothom que hi participa els e-mails dels companys i companyes (però ja s’hauria d’haver previst a les bases, perquè sinó, la protecció de dades...), o —sí, això!— convocar-nos a una trobada. No cal que sigui un dinar o un sopar, amb prendre un cafè n’hi hauria prou, i així no trontollaria el pressupost de ningú, que tal i com estem avui dia... Trobar-nos seria fantàstic: cadascú podria fer cinc cèntims del seu currículum (tres vegades finalista? Caram! I a tu ja t’han publicat? Oh!) i explicar en cinc minuts què ha presentat (Ui! Em penso que el conte que va guanyar fa tres anys tenia un argument semblant...). Així recuperaríem l’ambient viscut als exàmens de batxillerat, del carnet de conduir, o de les oposicions. Recordaríem vells temps i ens rejoveniríem... Em penso que enviaré un correu i els ho proposaré. Ara tothom demana suggeriments per millorar, no? A veure si la comissió em fa cas; no els costaria gaire i quedarien com uns senyors i com unes senyores. 

XXVII Premi vila de Begur de Narrativa curta. Sant Jordi 2012

Premi literari (2 de 8)

No ho havia vist mai, això: en el punt cinquè de les bases diu que no es podran retirar els originals un cop presentats a concurs. És ben estrany, no? I per què algú que s’hi hagi presentat ha de voler retirar el seu text? No se m’acut... De moment m’ho imprimeixo i ja em decidiré... 

No ho acabo de veure clar. Què pot passar si guanyes un premi literari? Tan greu és? És veritat que a vegades es tenen reaccions imprevisibles... I si la conseqüència de rebre un guardó és asseure’s immediatament a l’ordinador amb energies inesgotables a causa de l’estímul rebut —com qui rep una descàrrega elèctrica, vaja— i posar-se a escriure desesperadament, d’una manera obsessiva, diríem? Hi ha el perill de perdre la salut, la família i la feina, com els addictes a qualsevol cosa...

Per altra banda, també podria passar el contrari, que un bloqueig derivat de la pressió de mantenir el nivell aconseguit impedís de totes totes escriure ni una ratlla —com qui li cau un armari al damunt que l’aixafa—, i llavors el que havia estat una via de descompressió, de manteniment de l’equilibri, deixa de ser-ho sobtadament i afegeix encara més llenya al foc, fins a arribar a conseqüències igual de nefastes que en la primera opció...

Sí, ja ho veig. Ara entenc per què els que organitzen el concurs —sàdics— es volen assegurar que no ens adonarem dels perills a què ens exposem fins que sigui massa tard, o que si ens n’adonem no puguem fer marxa enrere... Doncs a mi no m’enxamparan pas! Apa!

XXVII Premi vila de Begur de Narrativa curta. Sant Jordi 2012

Premi literari (1 de 8)

Sí... Premis Literaris en català... enter... Aquest no, vaig llegir el llibre guanyador de fa dos anys i era un rave –per al meu gust, és clar. L’altre tampoc, vaig haver d’agafar el diccionari per entendre el títol de l’obra que va escollir el jurat l’any passat... Mmmm... Aquí només volen escriptors joves... Aquests només s’adrecen a la gent del seu municipi... Poques pàgines, amb això no n’hi ha ni per començar... Ufff! Massa, on vas a parar... Ostres! Sí, ho he llegit bé: et diuen sobre què has d’escriure i el to que li has de donar amb tot detall! Em penso que ni la Virgínia Woolf va imaginar, entre les desgràcies que li passen a la suposada germana de Shakespeare, que la fessin escriure així...  Ui, quants diners! S’hi deuran presentar un munt de textos; és clar que si tampoc en fas per a les còpies i per a la gasolina que necessites per anar a recollir el premi... Això és més difícil que anar a caçar bolets. Em penso que m’ho deixo córrer: ho imprimiré i ho passaré a la meva germana, a la veïna, a la dependenta de la papereria, al professor de repàs del meu fill... En total són quatre còpies. Val més això que res. Bé, tres. L’última vegada la dependenta m’hi va posar una cara que...

XXVII Premi vila de Begur de Narrativa curta. Sant Jordi 2012

Per començar bé un any, un mes, una setmana, un dia...

Nadal

Ja sé que no és gens corrent el que faig però vés a saber, potser sóc una pionera. El cas és que n’estava ben tipa de sentir, cada Nadal, això de que hauríem de mantenir els bons sentiments durant tot l’any. I quan ja tenia preparades les bosses per endreçar les boles i les serpentines escampades per tota la casa, se’m va acudir la idea. Aquí cal un aclariment: sóc una lectora de revistes de decoració, i sé de què parlo quan us dic que l’estat d’ànim de la gent es troba molt influït pel seu entorn. Per tant, la conclusió és ben lògica: si es vol continuar sentint l’esperit de Nadal encara que ens trobem a l’abril o a l’agost, s’ha de mantenir la decoració de festes intacta tot l’any! Oi que sembla mentida que ningú hi hagi pensat abans? Abans que comenceu a imitar-me, però, us he de fer un advertiment: si no us agrada treure la pols i no aconseguiu que algú ho faci per vosaltres, amb tantes galindaines pel mig el més segur és que amb el temps us poseu de mal humor i llavors l’efecte sigui el contrari al desitjat... Ho deixo a les vostres mans.

La finestra

Aquest matí, mentre intentava aixecar-me del llit i començar un nou dia, he tornat a pensar en aquella finestra.

He tancat els ulls i l’he vist altra vegada, més o menys a la meitat del bloc de pisos, vestida amb unes cortinetes clares recollides a banda i banda, amb volantets.

I he recordat la sensació que em va mantenir allà dreta, amb una bossa del súper a cada mà, mirant la finestra fins que em varen començar a fer mal els braços.

Me’n vaig anar sense poder-me explicar perquè la imatge m’havia atrapat, i a hores d’ara encara no he trobat les paraules que necessito.

En aquests casos hauríem de poder recórrer als serveis d’un poeta/d’una poetessa, amb una certa urgència.