Contraportada

Distingits senyors, distingides senyores, us envio aquest correu electrònic esperant que arribi a les persones responsables del text de la contraportada del llibre que heu editat, el títol del qual és al camp “assumpte”.

Per començar us he de dir que si no hi hagués estat obligada —era el llibre del mes del club de lectura— no l’hagués llegit mai de la vida. Fa temps que el vaig descobrir a la lleixa de novetats de la Biblioteca: el vaig agafar, vaig analitzar amb molta cura el text que ens ocupa, i el vaig tornar al seu lloc, convençuda que el llibre i jo érem totalment incompatibles. I ara, que he acabat la lectura just el dia abans del darrer dijous del mes —que és quan ens trobem puntualment els assistents al club— em trobo que sí que som compatibles, i que si no l’hagués llegit m’hauria perdut una de les obres que més m’han interessat en els darrers cinc anys, com a mínim. I vosaltres n’hauríeu tingut la culpa.

Per tant, m’he decidit a escriure-us per fer-vos-ho saber i per dir-vos que cal dedicar els esforços necessaris per aconseguir que els textos de les contraportades dels llibres —resums, presentacions o el que vulgueu— siguin bons. No sé si en el cas que ens ocupa qui l’ha redactat es sent mal pagat per l’editorial i ha enllestit la feina en cinc minuts, sense llegir el llibre; o si al contrari, ha cobrat les línies a preu d’or i hi ha dedicat hores i hores, però sense entendre gens el que vol transmetre l’autor; o si ha faltat supervisió per part dels editors o n’ha sobrat, no sé si m’enteneu. Són només tres exemples —les variables admeten moltes combinacions— però sigui quin sigui el cas el resultat és el mateix: n’hi ha per posar una denúncia per danys i perjudicis.

Potser em direu que exagero però, per un moment, m’agradaria que us poseu en el meu lloc. Us podeu imaginar l’angoixa que m’ha agafat en adornar-me de la quantitat de llibres que em puc haver perdut? A mi, que no em costa gens posar-me en el vostre lloc, ja se m’ha acudit una resposta per totes les vostres objeccions: si aneu justos de pressupost, si no trobeu professionals competents, si les discussions sobre el caire que ha de tenir el text de la contraportada són inacabables entre els partidaris del màrqueting pur i dur i els puristes del respecte a l’autor i el lector, feu-nos un favor: deixeu la contraportada en blanc. Ja ens espavilarem. Gràcies.           

Suggeriment

Avui, per primera vegada, he utilitzat el servei de consultes per internet de la Biblioteca. Volia visitar un parell d’adreces que m’havien recomanat, i... però de fet no és d’això del que volia parlar-vos. El que us vull explicar és que, després d’esperar-me deu minuts que hi hagués un ordinador lliure, un bibliotecari m’ha acompanyat a la taula número 4, tot dient-me molt amablement que si necessitava alguna cosa l’avisés. M’ha tocat asseure’m entre una adolescent de pell bruna i cabell ben negre i una noia jove molt rossa i amb cutis nòrdic, d’aquelles que es cremen de seguida quan van a la platja. No sé si m’heu vist, jo era la que feia de terme mitjà: una dona ben mediterrània, de cabells castanys —el que no són blancs— i amb les meves pigues escampades per tot el cos.

Mentre m’acostava la cadira i em preparava per no malgastar ni un minut de la mitja hora concedida, he donat un cop d’ull a les meves veïnes i les seves pantalles; a l’esquerra l’adolescent estava embadalida amb el que m’han semblat imatges de famosos, mentre escoltava música amb uns auriculars; a la dreta, la noia teclejava mentre apareixien davant seu les lletres: tu me manques énormément.

He de confessar que no he estudiat idiomes, però, és clar, no he tingut cap dificultat per entendre el que he vist escrit. No he mirat més amunt, on hi havia tot d’altres frases; m’he imaginat que es tractava d’una conversa amb algú, i m’ha fet vergonya haver tafanejat— un xic sense voler, la veritat. Mentre anotava l’adreça que duia apuntada al bloc en el requadre corresponent, no em podia treure de sobre la sensació d’haver fet una cosa mal feta...

He estat navegant uns minuts, concentrada en la meva pantalla i prenent notes, fins que la noia ha marxat, amb un posat més aviat pansit. Llavors una idea m’ha vingut al cap, sense saber d’on sortia: no hauria d’estar contenta, ella, de tenir algú –la seva parella, segur- a qui troba a faltar d’aquesta manera? He intentat tornar a la feina però la idea, per iniciativa pròpia, ha continuat el seu discurs: no li agradaria a l’adolescent de l’esquerra tenir algú a qui trobar a faltar així? No és el que busca en la ficció perquè encara no ho ha trobat a la realitat o —amb la inseguretat pròpia d’aquesta edat— dubta de trobar-ho algun dia?... He mirat el rellotge per recordar-me que aquest no era el moment de perdre el temps sinó d’aprofitar-lo, però no hi ha hagut res a fer, la idea ha continuat sense fer-me cas: i tu mateixa no voldries a hores d’ara tornar a sentir això, aquest enyorament del cos i de l’ànima, aquest patiment per estar lluny de qui forma part de tu? I no recordes quan...?

En fi, que quan el bibliotecari m’ha vingut a avisar acompanyat d’un noi impacient i amb la cara plena de grans, encara tenia la meitat de la feina per fer i ara hauré d’esperar-me a demà, perquè se’m fa tard i he d’anar a comprar i fer el sopar. És per això que he agafat aquest full de suggeriments del taulell de l’entrada i us vull proposar dues maneres de resoldre el problema que avui se m’ha plantejat: o bé amb la instal·lació d’unes mampares entre els ordinadors, o bé amb l’augment de mitja hora a una hora del temps disponible per a aquest tipus de consultes. Moltes gràcies.

Club de lectura

Ja fa tres sessions que ve, i es pot dir que no ha badat boca: només bona nit, quan arriba i quan marxa. M’intriga. Necessita tenir companyia, encara que només sigui una hora al mes? Busca recomanacions de primera mà per després llegir sobre segur? Vol practicar —no, preparar-se per practicar— el diàleg amb els altres? Escriu una novel·la i va a la cacera de personatges? Té la calefacció del pis espatllada? Les possibilitats són quasi infinites...

Ull!

Ostres! Ja em semblava que sentia una coïssor, com si m’hi hagués entrat pols. Tinc l’ull dret ben vermell! Tranquil·la, tranquil·la, respiraré a fons, fiuu, fiuu, fiuuu... Molt bé, molt bé... Aquesta vegada no em posaré histèrica, no senyor. No faré com sempre, que m’espanto per qualsevol cosa i atabalo a tothom i al final no és res i faig el ridícul i... A veure, faré servir la lògica. Potser m’hi ha entrat alguna cosa —ai quina angúnia—. Va, no hi tornem. M’estiraré una mica la parpella de baix, a veure si... Així, amb compte, no és tan difícil. No, no hi ha res, sembla. Millor, perquè si m’hagués de treure alguna cosa no sé si seria capaç de fer-ho... I doncs, què deu passar? No recordo haver-me donat cap patacada, però sóc tan distreta... I si és un cop d’aire? Què s’havia de fer en aquests casos? Aigua de... de... això, aigua de camamilla! N’aniré a comprar al súper i m’hi rentaré l’ull, tres cops al dia, amb una gasa. Estic orgullosa de mi, no aniré a urgències ni res... Però sembla que l’altre comença a tenir també un color rosat. I si tinc conjuntivitis o una cosa pitjor? Que no, que no hi donaré més voltes, que ja em començo a conèixer. Demà puc demanar hora al metge de capçalera, si no millora... Sí, això és el que faré. Solucionaré el problema d’una manera raonable i proporcionada, per primera vegada a la vida. I si m’equivoco, si és una cosa greu, si aquestes primeres hores eren  decisives i més tard ja no s’hi podrà fer res, sempre em quedarà el recurs d’aprendre l’alfabet Braille, no?