Ridícul

He d’escriure alguna cosa sobre fer el ridícul. Des de fa uns dies, no sé exactament per què, el ridícul se m’imposa com el proper tema a tractar. Ja m’està bé. Moltes vegades m’he trobat que records punxeguts se suavitzaven després d’escriure un conte que, de prop o de lluny, hi feia referència. Estic impacient, doncs, per treure’m de sobre —o alleugerir una mica— episodis que em revénen una vegada i una altra i em fan posar vermella de vergonya, em fan suar d’angúnia, em fan reviure les ganes d’amagar-me, de perdre’m ben lluny... 

Ara, en un moment de relativa tranquil·litat, i després de teclejar el títol a l’ordinador, em trobo amb una dificultat no prevista: tinc massa ridículs viscuts. Com triar-ne un de concret? Intento concentrar-me, però tots m’eixorden alhora a cau d’orella: els de l’escola, els de casa, els de la feina... Hi porto una bona estona i no n’hi ha cap que destaqui a cops de colze sobre els altres; no me’n surto, i em començo a desanimar.

Ben mirat, però, considerant el meu currículum i les meves capacitats, potser només em cal esperar una mica més. Potser aconseguiré, a curt o a mitjà termini, fer un ridícul ben gros, un ridícul monumental, la mare de tots els ridículs, i així tindré el problema solucionat.

Funerals

Avui he anat a funerals d’algú que no coneixia de res. Al passar al davant de l’església en el moment en què arribava el taüt, he intuït en el dol el punt just d’afecte i de tristesa, i no he dubtat en afegir-m’hi. Per la prèdica del mossèn m’he assabentat que la difunta es deia Pepita, que havia estat una bona persona, que era força gran i que havia tingut una mort relativament tranquil·la. Familiars i  amics estaven raonablement afligits. Ho he encertat. No m’hagués sentit gens bé enmig de gent plorant i exclamant-se, perplexa i ressentida amb el destí, ni tampoc entre quatre gats que assistissin a la cerimònia per compromís.

Feia dies que ho esperava. Jo no vaig mai als funerals de familiars, amics i coneguts; senzillament, no m’hi veig amb cor. No sé si s’ho imaginen, els que es moren, el que ens fan passar als que encara som vius... Després d’algunes experiències que m’agradaria oblidar, vaig prendre una decisió: els diria adéu als meus, sí, però a la meva manera. Des de llavors, espero un temps després de l’enterrament i quan ja me n’he fet un xic a l’idea i trobo uns funerals adequats, entro a l’església i compleixo el meu deure cap als que m’han deixat. Ara ja portava tres persones endarrerides, i és que la cosa no és tan senzilla com sembla. No crec que a la senyora Pepita li hagi fet res; he dedicat la meva presència en la seva cerimònia a ella —modus a perdre, que diria l’àvia, que al cel sigui— al senyor Ramon, a l’Enric i a la senyora Núria, que en pau reposin. Amén.

Decisió

 

Em queda molt poc temps. I encara sort que han començat per l’altra banda de la taula! Ja han donat la seva opinió sis dels dinou tècnics i les postures estan força clares: hi ha dos blocs irreconciliables, dos blocs que –de moment- no aconsegueixen imposar el seu punt de vista; estan tres a tres.

No sé si sempre ens trobarem igual. No conec encara el terreny que trepitjo; hauré d’assistir a algunes sessions més abans de conèixer a fons els pactes i les aliances internes, les filies i les fòbies dins de l’organització. El crèdit inicial d’amabilitat per part de tothom se m’està esgotant; una vegada hagi votat, se m’assignarà sense remei a una de les dues grans corrents d’opinió que es dibuixen: sis a sis, i encara no sé per quina decantar-me. 

He intentat plantejar-me la qüestió objectivament, i no me n’he sortit; a cada argumentació hi trobo pros i contres. I, a sobre, la intuïció em falla; no es decideix per una de les dues propostes, i ni tan sols m’indica quin és el bàndol que em convé. Nou a nou, i ja em toca!

Em miro per últim cop els companys i, amb els sentits esmolats per l’adrenalina, m’adono d’un detall que fins ara m’havia passat per alt: la persona que tinc just al davant porta un bolígraf exactament igual que el meu! No és un dels incòmodes bic, que serveixen –en aquests nivells- per presumir falsament de senzillesa; ni tampoc un d’aquells bolígrafs de luxe i de marca, que et costen un disgust quan el perds. És una eina poc aparatosa però molt efectiva, per treballar i alhora disfrutar: sí senyor, ens podem entendre amb algú que té els mateixos criteris que jo en coses tan bàsiques com aquesta! I, sense dubtar, desfaig el darrer empat.

Publicat el 26 de novembre de 2008 a Contes al blog

Aigua en cistella? Engràcia Ferrer Mascort, escriptora de Palafrugell

A l’Arxiu Municipal de Palafrugell coneixíem la publicació als programes de  Festa Major de poemes i articles sobre personatges i anècdotes locals signats amb les inicials E.F.M., des de 1964 a 1976. Són textos frescos, amb paraules del rodal i el gust del que és autèntic. Hi surten la Pepa remeiera, en Mero enredaire, un orinal que passa per àmfora romana... Va ser Lluís Molinas, editor junt amb Bernat Caussa dels programes, qui ens va descobrir el nom de l’escriptora, Engràcia Ferrer Mascort, i ens va facilitar el contacte amb la família. Ell la recordava com a una dona de despatx —treballava a Trefins—, cultivada, a qui agradaven els escriptors catalans de la seva època, autodidacta, amb facilitat per escriure, de tarannà obert i bona col·laboradora. L’havia coneguda a finals dels cinquanta, quan amb en Bernat preparaven notícies de Palafrugell per ser llegides a la ràdio de Palamós, La voz de la Costa Brava, en un programa setmanal. En Bernat li havia dit “Hi ha una senyora que escriu molt bé”: era ella, “la Gracieta evangelista” —en època de motius, professar una religió diferent a la catòlica era posar-ho fàcil. La Gracieta va acceptar la invitació dels dos corresponsals i, amb el pseudònim Lina Castell, redactava textos per al programa rememorant fets i temes d’anys enrere.

   

Per documentar aquesta escriptora local hem comptat amb la col·laboració de la Maria, la germana petita de la Gracieta: ella ha cedit a l’Arxiu una poesia dedicada a Mossèn Vicens per l’escriptora i un exemplar de la publicació de la Residència Geriàtrica de Palafrugell Fem el que podem, de març 2003, on es recull la celebració dels seus cent anys. A més, ha autoritzat la reproducció digital de la novel·la El pas de les hores, de setze textos publicats i vint de mecanografiats, d’un quadern de dibuix i d’una selecció d’imatges familiars.

La Maria ens va explicar les grans línies de la biografia de la Gracieta mentre recollíem  fotografies, dibuixos i textos. Havia nascut el 30 de desembre de 1902 a Palafrugell, i era la filla gran del taper Nemesi Ferrer Sureda i la seva dona Anna Mascort Bofill; el matrimoni tindria dues filles més, Teresa i Maria. Es va casar amb Narcís Janoher Pallí quan tots dos tenien 50 anys, i va enviudar el desembre de 1970. No va tenir fills.

La Gracieta havia entrat a treballar a la fàbrica com a operària, però quan es va produir una vacant al despatx s’hi va presentar. Va haver de fer una suma llarga, una carta en català i una en castellà, i en acabat el Sr. Miquel, l’amo, li va dir: “Demà ja pots començar” – explica la Maria. Va treballar a les oficines fins a la jubilació, el 1963, un xic abans de l’edat que tocava a causa de la sordesa.

Hem localitzat textos de la Gracieta publicats a un llibret del Centre Fraternal (1977), a Proa (1983), i a publicacions de la Residència Geriàtrica (Sant Jordi, 1991). No hem pogut esbrinar quina és la data en què va escriure la novel·la El pas de les hores, que dedica a les seves germanes. Aquesta obra mereix un comentari a part: al pròleg l’autora explica que s’hi troben personatges i històries que es situen entre 1932 i 1937, i que es tracta de “retrats trets del natural” –canviant els noms, això sí. Comença el dia que la protagonista ha de deixar l’escola per anar a treballar a la fàbrica, i descriu escenes de la vida familiar, del treball, del lleure, dels esdeveniments viscuts durant la República i la Guerra Civil. A més dels valors literaris, es tracta d’una obra d’interès històric ja que les vivències són de l’autora mateixa o de persones properes, com ens ha confirmat la Maria.   

La Gracieta va celebrar el centenari el 30 de desembre del 2002 amb les autoritats, les seves germanes Teresa (de 90 anys) i Maria (de 80), el personal de la Residència Geriàtrica de Palafrugell i els residents. Va morir el 16 de maig del 2003 al mateix centre, deixant-hi un bon record. 

I anem ja per explicar això de l’aigua en cistella, una referència al paràgraf final del pròleg de la novel·la de la Gracieta: “De primer, vaig posar-li el títol Aigua en cistella, però després em va semblar de mal auguri, al quedar remullades aquestes còpies per la tristament famosa inundació de Girona, el 12 d’octubre del 1970, quina alçària de vuit pams d’aigua va arribar fins al prestatge on es trobaven aquestes quartilles. Vaig considerar no parlar més d’aigua, quedant definitivament amb el títol actual”. Un  conegut de la Gracieta treballava a una impremta de Girona, i va ser qui li va enquadernar els fulls mecanografiats –al segon intent, pel que sembla.

L’aigua no dura gaire en una cistella, però els textos i poemes d’E.F.M. potser no tindran aquest destí. Recentment, al llibre Tamariu i la seva gent de Bibiana Pous (2012), s’ha incorporat l’article “Estampes del vell Tamariu” (Programa de la Festa Major de Palafrugell, 1972), on la Gracieta ens situa, amb divertides anècdotes, al Tamariu de la  seva joventut. I aviat es podrà consultar al web de l’Arxiu la col·lecció de programes de Festa Major, fent més fàcil la recuperació de textos interessants com els d’aquesta escriptora local. 

Publicat a Revista del Baix Empordà. Març-juny 2013. 

Enllaç a la Revista del Baix Empordà