Decisió

 

Em queda molt poc temps. I encara sort que han començat per l’altra banda de la taula! Ja han donat la seva opinió sis dels dinou tècnics i les postures estan força clares: hi ha dos blocs irreconciliables, dos blocs que –de moment- no aconsegueixen imposar el seu punt de vista; estan tres a tres.

No sé si sempre ens trobarem igual. No conec encara el terreny que trepitjo; hauré d’assistir a algunes sessions més abans de conèixer a fons els pactes i les aliances internes, les filies i les fòbies dins de l’organització. El crèdit inicial d’amabilitat per part de tothom se m’està esgotant; una vegada hagi votat, se m’assignarà sense remei a una de les dues grans corrents d’opinió que es dibuixen: sis a sis, i encara no sé per quina decantar-me. 

He intentat plantejar-me la qüestió objectivament, i no me n’he sortit; a cada argumentació hi trobo pros i contres. I, a sobre, la intuïció em falla; no es decideix per una de les dues propostes, i ni tan sols m’indica quin és el bàndol que em convé. Nou a nou, i ja em toca!

Em miro per últim cop els companys i, amb els sentits esmolats per l’adrenalina, m’adono d’un detall que fins ara m’havia passat per alt: la persona que tinc just al davant porta un bolígraf exactament igual que el meu! No és un dels incòmodes bic, que serveixen –en aquests nivells- per presumir falsament de senzillesa; ni tampoc un d’aquells bolígrafs de luxe i de marca, que et costen un disgust quan el perds. És una eina poc aparatosa però molt efectiva, per treballar i alhora disfrutar: sí senyor, ens podem entendre amb algú que té els mateixos criteris que jo en coses tan bàsiques com aquesta! I, sense dubtar, desfaig el darrer empat.

Publicat el 26 de novembre de 2008 a Contes al blog