Setembre

A Miquel Pairolí

Ahir, al súper, vaig comprar la llibreta. Va ser un impuls: això potser vol dir alguna cosa. Sobre la taula hi tinc, a més de la llibreta i un bolígraf, un tall de pa, un grapat de nous i un got d’aigua—per si aquesta cosa és llarga.

Un matí de diumenge començo a escriure, a la taula rodona, amb la finestra al davant. Les fulles, de diferents tons entre el verd i el groc, enganxades precàriament als branquillons, em situen: comença la tardor. Enfocant la mirada en un altre pla em veig reflectida en el vidre, i trobo que la meva cara, i el meu cos, no desentonen gens en el petit paisatge.

Sé el que no escriuré: no penso perdre ni cinc minuts reflexionant sobre el que podria haver fet fins ara, i encara menys sobre el que ja hauria d’haver fet, a hores d’ara. Crec que he complert de sobres amb el que els altres i jo esperàvem de mi, no tant pels resultats aconseguits —discutibles— sinó pel temps i l’esforç que hi he dedicat. Tema tancat, doncs; és clar que, amb mi, no se sap mai...

Va, què és el primer que em ve al cap?... Doncs que, de petita, m’agradaven les dones amb barret: exploradores, artistes, fades, escriptores amb un punt d’extravagància. És curiós, no recordo haver-ne portat mai cap. Però encara hi sóc a temps, no?

Temps... No porto el rellotge, però diria que aviat serà hora de fer alguna cosa per dinar: la família vindrà a les dues. Espero que, amb petits alts i baixos, tothom continuï estant bé. Els fills! Desitjar, esperar, i poca cosa més, a hores d’ara... 

I després... Què faria, un diumenge a la tarda, una dona amb barret? Podria decidir sortir de casa i agafar el cotxe, per exemple. I posar-hi gasolina, i anar fins el far, i mirar el mar, i seguir el vol de les gavines, i esperar que la lent, que roda i roda, s’encengui cap al tard. Per exemple.

Escric i penso, penso i escric,  poc a poc, molt poc a poc, i entre frase i frase miro per la finestra. Respiro suaument. Sóc jo, sóc aquí. I aviat me n’aniré a la cuina, i dinarem, i després pujaré al far, i demà em compraré un barret—potser.

I escriuré fins que se m’acabin el pa, les nous i l’aigua.

XXX Jocs Florals de Calella. 2012. Premi Francesc Grau a la millor prosa poètica.