La classe

Cames i peus que es belluguen, energies que sobren. Llargues cabelleres que es cargolen i recullen i que, quedin com quedin, queden bé. Mòbils i menjar preparat de casa, refrescos i algun llibre, ulleres i fum. Qui sap quins d’aquests nois i noies seran els seus alumnes! Després del dinar a la terrassa de la cafeteria de la facultat, hi haurà la classe.

La classe! Serà una, només, i encara de carambola. D’estudiant havia somniat que potser algun dia donaria classes en aquest edifici, ara força canviat; val més no comptar quants anys fa, d’això. I ara ha arribat l’ocasió, ara que el seu company de laboratori i professor d’estiu habitual està de baixa amb una cama trencada. Ella va dir que sí, que no li importaria substituir-lo, i està a punt de complir el seu somni, un somni que durarà mitja hora d’explicació i un quart d’hora per preguntes. 

No sabia ben bé què sentiria, i de fet encara no ho sap. Mentre pren una til·la pensa que complir un somni vol dir, per una banda, aconseguir alguna cosa, i per una altra, tenir una il·lusió menys. Es renya una mica: a qui se li acut, s’ha de ser masoquista... Està nerviosa, sí. Domina la matèria, i els alumnes són prou grans per no portar problemes, però... Què n’espera, exactament, de la classe? No és probable que les seves paraules impressionin l’auditori ni canviïn la vida de ningú, com passa a les pel·lícules, no? No, és clar; però tampoc sap si podria suportar veure en els ulls dels alumnes l’avorriment o la censura sense enfonsar-se. Mentre intenta tranquil·litzar-se i repassar alhora les notes que porta, sent com se li envermelleixen les galtes, com el cor se li accelera. 

I si s'inventa una excusa i se'n va?... No, no pot ser. No ho pot fer, això... Torna a mirar la gent jove que l'envolta, i intenta no sentir-se perduda. No ha de ser tan difícil, ella també portava els cabells llargs... Per un moment, asseguda allà al mig, recorda quan començava els estudis a la universitat i es trobava amb els seus companys a la cafeteria, i els recorda, i recorda les preocupacions i alegries de llavors, i s'ha d'esforçar per recordar alguns professors, i per més que ho intenta només aconsegueix recordar breus moments viscuts a l'aula, fragments inconnexos i boirosos... Les classes...

A poc a poc les galtes deixen de cremar, el ritme dels batecs afluixa. Potser és la til·la, que comença a fer efecte. I ella aprofita la benvinguda calma i la breu estona que li queda per modificar els seus objectius: intentarà que durant tres quarts d'hora els alumnes -que acaben de dinar i estaran fent la digestió- no s'adormin, estarà atenta a les seves reaccions i a les preguntes -que no deixarà pel final, sinó que estimularà des del principi-, i desitjarà que trobin alguna cosa interessant en la seva experiència, sabent amb seguretat que la classe i ella, ella i la classe, aviat quedaran enrere, molt enrere, en les seves vides.   

Ridícul

He d’escriure alguna cosa sobre fer el ridícul. Des de fa uns dies, no sé exactament per què, el ridícul se m’imposa com el proper tema a tractar. Ja m’està bé. Moltes vegades m’he trobat que records punxeguts se suavitzaven després d’escriure un conte que, de prop o de lluny, hi feia referència. Estic impacient, doncs, per treure’m de sobre —o alleugerir una mica— episodis que em revénen una vegada i una altra i em fan posar vermella de vergonya, em fan suar d’angúnia, em fan reviure les ganes d’amagar-me, de perdre’m ben lluny... 

Ara, en un moment de relativa tranquil·litat, i després de teclejar el títol a l’ordinador, em trobo amb una dificultat no prevista: tinc massa ridículs viscuts. Com triar-ne un de concret? Intento concentrar-me, però tots m’eixorden alhora a cau d’orella: els de l’escola, els de casa, els de la feina... Hi porto una bona estona i no n’hi ha cap que destaqui a cops de colze sobre els altres; no me’n surto, i em començo a desanimar.

Ben mirat, però, considerant el meu currículum i les meves capacitats, potser només em cal esperar una mica més. Potser aconseguiré, a curt o a mitjà termini, fer un ridícul ben gros, un ridícul monumental, la mare de tots els ridículs, i així tindré el problema solucionat.

Funerals

Avui he anat a funerals d’algú que no coneixia de res. Al passar al davant de l’església en el moment en què arribava el taüt, he intuït en el dol el punt just d’afecte i de tristesa, i no he dubtat en afegir-m’hi. Per la prèdica del mossèn m’he assabentat que la difunta es deia Pepita, que havia estat una bona persona, que era força gran i que havia tingut una mort relativament tranquil·la. Familiars i  amics estaven raonablement afligits. Ho he encertat. No m’hagués sentit gens bé enmig de gent plorant i exclamant-se, perplexa i ressentida amb el destí, ni tampoc entre quatre gats que assistissin a la cerimònia per compromís.

Feia dies que ho esperava. Jo no vaig mai als funerals de familiars, amics i coneguts; senzillament, no m’hi veig amb cor. No sé si s’ho imaginen, els que es moren, el que ens fan passar als que encara som vius... Després d’algunes experiències que m’agradaria oblidar, vaig prendre una decisió: els diria adéu als meus, sí, però a la meva manera. Des de llavors, espero un temps després de l’enterrament i quan ja me n’he fet un xic a l’idea i trobo uns funerals adequats, entro a l’església i compleixo el meu deure cap als que m’han deixat. Ara ja portava tres persones endarrerides, i és que la cosa no és tan senzilla com sembla. No crec que a la senyora Pepita li hagi fet res; he dedicat la meva presència en la seva cerimònia a ella —modus a perdre, que diria l’àvia, que al cel sigui— al senyor Ramon, a l’Enric i a la senyora Núria, que en pau reposin. Amén.