dimecres, 4 de setembre de 2013

Confessió



Ja sé que tots som germans, i que assassinar a sang freda no està bé, però jo ho faig, i sense gaires remordiments de consciència. Ells s’ho han buscat. Si no se m’apropessin, si no em molestessin, si no em xuclessin la sang, jo no reaccionaria d’aquesta manera, n’estic segura.
Sóc una assassina amb justificació, doncs, i actuo a estones, quan es presenta l’ocasió, quan en trobo algun que està distret, que s’ha aturat en el lloc adequat. A vegades els he de perseguir una mica, però n’hi ha pocs que se m’escapin. Modèstia a part, sóc una assassina prou competent: tinc reflexos i sé quin dels diferents recursos, mecànics i químics, he d’utilitzar a cada moment, quin té més probabilitats d’èxit en cada cas; això és un art, també, no reconegut com tants d’altres.
En fi, el que dèiem, malgrat estar orgullosa de la meva habilitat i tenir atenuants importants, hi ha vegades que m’aturo a reflexionar, i penso en l’evolució de les espècies i en les similituds dels ADN, i recordo al pobre Sant Francesc d’Assís, i tinc un moment de dubte. Em passa aviat, però, tan bon punt torno a sentir el zzz que m’avisa que hi ha un altre mosquit que ronda per casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada