diumenge, 7 de desembre del 2014

Oblits



Diria que em fa falta sucre, que ja he obert l’últim paquet. I si no mira, molt serà, no es fa malbé. Però a l’armari tampoc hi caben tantes coses... No, el deixo. I oli? D’això sí que no me’n recordo. N’agafaré una ampolla, per si de cas... És un desastre això de deixar-me la llista a casa, i mira que em passa vegades, últimament. Ja fa un temps que m’oblido de tot: de la llista, de què he de comprar, de què volia dir, de què he anat a buscar a la sala, de què caram conec aquella persona, de com continuava la cançó... Em sembla que aviat els oblits guanyaran els records per golejada. I patates? Sí, patates sí, segur...
No sé si hi podria fer alguna cosa... La saviesa popular recomana menjar cues de pansa, i té segles d’experiència al darrera. Potser sí que n’agafi un paquet, i quatre tomates de sucar pa. Va, per avui ja està bé, demà ja tornaré. Déu n’hi do, porta el carretó ben ple, aquest noi, i només hi ha una caixera...
 No m’agraden gaire les panses, però si han d’anar bé... Amb quatre o cinc cada dia n’hi haurà prou per notar alguna cosa? La saviesa popular no és gaire precisa en això... A veure si d’aquí a uns mesos he millorat. Abans sí que tenia memòria i estava al cas de tot; potser massa, la veritat. També m’agafava les coses molt seriosament, i patia, i estava més neguitosa que no pas ara. Ben mirat, no sé si és perquè he après a relativitzar-ho tot, gràcies a l’experiència, o és que n’oblido més de la meitat...
Sí que és gros, aquest paquet de panses. Només es parla de les cues, però... Les cues? Però si les cues no es mengen! No me n’havia adonat. Ostres! No podria ser que la saviesa popular doni un missatge amagat, en clau, com si diguéssim? I si ha descobert que no va malament això d’oblidar? De fet ara no em fa tanta mandra trobar-me amb la família per Nadal, i els perdono moltes coses perquè ja no sé ben bé com anaven. I si he de venir a comprar cada dia  també estiro les cames, que ja em convé. I puc tornar a veure una pel·lícula i passar-m’ho igual de bé que si fos nova. I...  En tot cas està clar que la recepta és inútil, inútil del tot.
— Senyoreta, això ho puc deixar aquí, a la caixa?... No, el paquet està bé, però ara no sé per què volia les panses. Coses meves, perdoni. Aquesta memòria!      

diumenge, 2 de novembre del 2014

El claustre









No sé si tothom té fantasies, més o menys confessables, més o menys secretes. Jo sí. I me’n serveixo a vegades en circumstàncies difícils per aconseguir passar del matí al vespre o d’un dia a l’altre.

Una de les meves fantasies recurrents és escombrar un claustre. No es tracta d’un claustre especial; serveix el de qualsevol monestir aïllat, mentre tingui el que ha de tenir: un jardí interior amb un pou, columnes i capitells, i metres i metres de pedra irregular que demanen a crits una bona escombrada.

A la fantasia sóc jo, és clar, la persona encarregada de fer aquesta feina. No porto sandàlies als peus, perquè em constipo amb facilitat. Tampoc vaig vestida de monja; estic d’acord en què m’ajudaria a integrar-me a l’entorn, però aquella roba emmidonada al voltant de la cara i del coll ha de ser molt incòmode. Potser porto una bata llarga fins els peus... El que sí tinc ben clar és l’escombra: és de les d’abans, de bruc, amb mànec de fusta, i ben nova.

Us he de deixar, el claustre m’espera. Hi ha pols i fulles, després d’una bona tramuntanada. Hauré d’escombrar hores i hores, fins a deixar-lo ben net, passant amb molta cura per sobre les lletres i els relleus de les tombes, pels junts de les pedres. I donaré la volta una vegada i una altra, i passaré una vegada i una altra davant del mateix capitell.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

El vigilant










Assegut a l’entrada, el vigilant dóna un cop d’ull al rellotge. I somriu. Sí, ho ha encertat —com sempre; no s’ha equivocat ni de cinc minuts. Les rutines de la feina el mantenen a tothora segur, orientat, amb un rumb precís. D’aquí a deu minuts, anirà a buscar el termo i l’entrepà i farà un mos. Deu minuts més, i fullejarà el diari d’ahir, i les lletres grosses l’informaran del que ja ha deixat de ser notícia. Una última ronda i sentirà la piuladissa dels ocells, i començarà a clarejar.

El vigilant sospira profundament mentre mira les estrelles per la finestra. Assaboreix la quietud; les sirenes sonen lluny, molt lluny. Pensa —ho fa de tant en tant— que mai contradiu els qui el compadeixen per treballar de nits: explicar-se bé li seria difícil. Com els faria entendre que ell no ho canviaria per res del món? En una altra època hauria pogut fer d’ermità, o de pastor, o potser de faroner. Però avui dia... 


diumenge, 14 de setembre del 2014

Montserrat Abelló

Érem a Pals, l'agost de 2009; ens va retratar la Rosa M. Masana. Va ser una tarda de poesia i flors, una tarda per agafar ànims i continuar.

Avui, a Barcelona, familiars i amics li han dit adéu. Al recordatori, un poema seu:

Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre
que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill
com quan
al bat del sol
es desclou
una flor.

Montserrat Abelló

dijous, 11 de setembre del 2014

Perfecció



Encara no ha acabat l’estiu i ja comencen a caure fulles... Sí, és clar, què els expliques, als arbres, del que diu el calendari. No els deu importar gaire, no. Ells van al seu ritme... Té, aprofitaré avui que no fa tanta calor, i faré una escombrada; el que havia d’anar a comprar al súper tampoc és tan urgent, pot esperar a demà. Doncs apa, som-hi, sense mandra, que després m’agradarà veure-ho net.
Qui m’ho havia de dir, a mi, que mai no he entès res de plantes, que tindria cura d’un jardí. Perquè encara que només hi hagi uns pams de terra, és un jardí. Però mira, un dia talles el que és sec, l’altre treus les herbes, l’altre escombres, i sempre queda molt millor del que estava abans, és clar que sí.
En aquest costat és on volíem fer la piscina... i allà hi havia d’anar la barbacoa de pedra, dèiem. I parlàvem que un jardiner ho arranqués tot i hi plantés gespa, i quedaria perfecte. I res de res. Bé, sí, des que vàrem començar a venir els caps de setmana a la caseta dels avis alguna cosa hem fet: pintar la paret del fons, comprar el balancí i la barbacoa portàtil... i... i quan es va morir la figuera vam plantar en el seu lloc el pi, que havia nascut tot sol en un racó i mira’l ara.
M’hi he acostumat, al jardí, amb el temps, i ara m’hi sento bé. Amb el temps, però, perquè al principi em molestava que comencessin a caure les fulles, i que la planta enfiladissa s’enfilés més amunt del que jo vull, i que les herbes tornessin a créixer al mig del pas, i... Desitjava que hi hagués una manera d’aconseguir —gratis— que tot es mantingués igual mesos i mesos, impecable, sense haver d’agafar els guants, el rasclet, les tisores... Però ara ja em va bé que el jardí no s’estigui quiet, i es mogui i canviï i segueixi el seu propi rellotge, i que les plantes desapareguin i tornin a aparèixer en el mateix lloc, i que facin alguna flor i tot, i que sigui així un any i un altre.
Doncs ja he acabat. Sí, està millor, molt millor. Ni una sola fulla a terra... No sé, potser n’he fet un gra massa. Tampoc és això...  Té, n’agafo quatre del cubell (dues del groc més clar i dues del més fosc, ja quasi marró) i les deixo altra vegada aquí, escampades, només quatre... Ara! Perfecte!