Caminar

Mai m’havia imaginat que un dia sortiria de casa per no anar enlloc, però de vegades les circumstàncies t’obliguen a fer coses impensables com aquesta: anar a caminar perquè sí durant mitja hora cada dia. Quan li vaig preguntar al metge I on he d’anar, a caminar? em va contestar que era igual, que el que calia era que em bellugués per veure si així em passava el mal d’esquena, que per ell com si em dedicava a fer voltes a una rotonda, però que a triar sempre era més agradable caminar als afores.

Som-hi, doncs. Passo la porta prou decidida i enfilo cap a la urbanització d’aquí al costat; les cases son de les d’abans, amb un jardí al davant. Veuré un xic de verd entre garatges i piscines, escoltaré els lladrucs dels gossos... Crec que això pot passar com a afores perquè el que és afores ben bé ja no en queden al meu poble, però què li havia d’anar a explicar jo, al metge; potser fa temps que no surt de la ciutat, pobret, i no és cosa de treure-li la il·lusió. Si algun dia fa un volt per la costa ja s’ho trobarà.

Quan tinc la urbanització a tocar, passo pel costat d’una torre metàl·lica amb tot de fils que fan un sorollet somort, ben sospitós, i penso que just en aquest moment se’m deuen estar fregint unes quantes neurones. Faig quatre passes i no em queda cap més remei que respirar —perquè mai he pogut aguantar sense oxigen gaire estona— una bafarada de vés a saber quins gasos que surten del tub d’escapament d’un tot terreny monstruós, i n’estic segura que acabo d’augmentar el meu percentatge de possibilitats de patir un càncer de pulmó. Quatre passes més i el clàxon del cotxe d’una coneguda que em saluda —quan li falten encara uns metres per avançar-me— em fa fer un bot de pam i el cor se m’accelera, desbocat, desgastant-se sense cap necessitat i restant-me temps, per tant, del poc que em queda.

Faig mitja volta, segura que el remei és pitjor que la malaltia, i me’n vaig de dret a casa a buscar entre la pila de diaris que tinc per reciclar un reportatge, que vaig veure fa dies en un suplement, sobre com fer exercicis per a l’esquena amb el pal d’una escombra, i que acabo de recordar ara mateix. El cervell té els seus recursos quan una situació és desesperada, i entre els diferents nivells de memòria i l’adrenalina s’aconsegueixen miracles!

Regal

Tenia setze anys, o potser disset. El que és segur és que jo encara no havia fet els divuit; alguns nois de la colla sí, i ja tenien carnet, i començava a haver-hi cotxes disponibles per sortir del poble i anar de festa a fora.

Va passar un diumenge a la tarda, anant a Girona. No recordo si la idea era fer un volt i prendre alguna cosa a la Rambla, o si anàvem al cine, o si hi havia Fires, o què. Això se m’ha esborrat completament de la memòria. El que sí recordo —com si hagués passat fa cinc minuts— és que el noi que conduïa el cotxe va començar a avançar-ne un altre i de seguida ens vàrem trobar amb una contínua, en una mena de revolt ampli, on no hi havia manera de saber si ens encastaríem, en segons, en el morro d’un vehicle que anés en sentit contrari. A l’atapeït cotxe tothom va callar, i en l’estona que va durar l’agònic avançament vaig pensar que tot estava dit i tot estava fet fins llavors, i que no estava gens clar si hi hauria un després de llavors. El després hi va ser, sense cap comentari per part de ningú —ni en aquell moment, ni en els anys que han passat. No crec que el noi que conduïa ho hagi fet mai més, això; de fet, imagino que tots els que anàvem en el cotxe aquell dia fan com jo, i calculen amb molt de compte el temps i les possibilitats abans d’avançar ni que sigui una bicicleta. El que no sé és si als altres els passa com a mi, que de tant en tant em torna la sensació que visc una vida de regal, i que de tant en tant tinc el dubte de si la meva vida és real o és una mena de somni que s’allarga durant els segons en què trigo a saber si ve algun altre cotxe o no en sentit contrari mentre avancem, avancem, avancem.   

Simfonia

El diskman s’ha aturat de cop. La pila es deu haver acabat. I em queda un bona estona de viatge; tot just hem passat per l’estació de Sant Celoni, i fins a Flaçà... Precisament avui que no he comprat el diari! I no tinc cap ganes de posar-me a revisar apunts, n’estic ben tipa. Doncs res, tancaré els ulls i  reposaré una mica.

Aquests nois de l’esquerra parlen fluixet, en un idioma que no entenc. Tenen unes veus ben diferents: una greu i suau, que s’allarga en frases i més frases; l’altra més aguda, un xic sibilant, que li fa de contrapunt i que, de tant en tant, pregunta. Pels sons diria que parlen un idioma d’algun país de l’est.

Ara callen.

Sento més allunyada una altra conversa, al darrera. Apagada per la remor del tren, només m’arriben algunes exclamacions i rialles; deuen ser tres noies, o potser quatre... 

La remor del tren, no hi havia parat atenció fins ara, és curiós. És com un sospir llarg, que a vegades s’accentua i a vegades afluixa, amb algun cruixit de tant en tant.

Ara els nois hi tornen, elles riuen de gust, i el tren continua el seu frec a frec amb l’aire i les vies. Sona la sirena... i jo m’afegeixo a la simfonia amb un sorollós badaaall.

                      (Al tren, un dia de la tardor del 2005)

Confessió

Ja sé que tots som germans, i que assassinar a sang freda no està bé, però jo ho faig, i sense gaires remordiments de consciència. Ells s’ho han buscat. Si no se m’apropessin, si no em molestessin, si no em xuclessin la sang, jo no reaccionaria d’aquesta manera, n’estic segura.

Sóc una assassina amb justificació, doncs, i actuo a estones, quan es presenta l’ocasió, quan en trobo algun que està distret, que s’ha aturat en el lloc adequat. A vegades els he de perseguir una mica, però n’hi ha pocs que se m’escapin. Modèstia a part, sóc una assassina prou competent: tinc reflexos i sé quin dels diferents recursos, mecànics i químics, he d’utilitzar a cada moment, quin té més probabilitats d’èxit en cada cas; això és un art, també, no reconegut com tants d’altres.

En fi, el que dèiem, malgrat estar orgullosa de la meva habilitat i tenir atenuants importants, hi ha vegades que m’aturo a reflexionar, i penso en l’evolució de les espècies i en les similituds dels ADN, i recordo al pobre Sant Francesc d’Assís, i tinc un moment de dubte. Em passa aviat, però, tan bon punt torno a sentir el zzz que m’avisa que hi ha un altre mosquit que ronda per casa.