Nadal

Ja sé que no és gens corrent el que faig però vés a saber, potser sóc una pionera. El cas és que n’estava ben tipa de sentir, cada Nadal, això de que hauríem de mantenir els bons sentiments durant tot l’any. I quan ja tenia preparades les bosses per endreçar les boles i les serpentines escampades per tota la casa, se’m va acudir la idea. Aquí cal un aclariment: sóc una lectora de revistes de decoració, i sé de què parlo quan us dic que l’estat d’ànim de la gent es troba molt influït pel seu entorn. Per tant, la conclusió és ben lògica: si es vol continuar sentint l’esperit de Nadal encara que ens trobem a l’abril o a l’agost, s’ha de mantenir la decoració de festes intacta tot l’any! Oi que sembla mentida que ningú hi hagi pensat abans? Abans que comenceu a imitar-me, però, us he de fer un advertiment: si no us agrada treure la pols i no aconseguiu que algú ho faci per vosaltres, amb tantes galindaines pel mig el més segur és que amb el temps us poseu de mal humor i llavors l’efecte sigui el contrari al desitjat... Ho deixo a les vostres mans.

La finestra

Aquest matí, mentre intentava aixecar-me del llit i començar un nou dia, he tornat a pensar en aquella finestra.

He tancat els ulls i l’he vist altra vegada, més o menys a la meitat del bloc de pisos, vestida amb unes cortinetes clares recollides a banda i banda, amb volantets.

I he recordat la sensació que em va mantenir allà dreta, amb una bossa del súper a cada mà, mirant la finestra fins que em varen començar a fer mal els braços.

Me’n vaig anar sense poder-me explicar perquè la imatge m’havia atrapat, i a hores d’ara encara no he trobat les paraules que necessito.

En aquests casos hauríem de poder recórrer als serveis d’un poeta/d’una poetessa, amb una certa urgència.

Entrevista

Molt interessant, aquest suplement. Només per això val la pena comprar el diari el diumenge. I el que m’agrada més és l’entrevista;  trobo que les preguntes estan molt bé, et fas una idea del personatge... La veritat és que m’agradaria que me’n fessin una, ha de ser divertit. Ja m’imagino els periodistes al davant, amb els micròfons a punt, i el fotògraf retratant-me ara d’aquest costat i ara de l’altre. T’has de sentir la reina del mambo, sí senyor. I jo diria... jo diria... A veure, què em demanarien...

Va tenir una infantesa feliç?

Doncs sí... no... segons com, perquè és clar, si ens aturem a pensar...

Buf! Aquesta és molt complicada... Anem per una altra...

Era una bona estudiant?

Bé, depenia de les assignatures perquè algunes... però n’hi havia que... És difícil de dir...

Pel que fa als temes de parella...

Ui no! D’això m’estimo més no parlar-ne... Sóc molt vergonyosa...

Què ens pot dir de la seva professió?

Moltes coses, però necessitaria uns quants folis, perquè la gent en té una idea simplificada de la meva feina i és molt complex i... demà encara hi seríem, vaja...

En el moment actual, com es troba?

No sé què dir-li, la veritat, va a dies...

Ben pensat, val més que no me la facin, de moment, l’entrevista. Potser d’aquí a un temps ho tindré més clar...

Eleccions

M’ho havia imaginat de mil maneres, però no de la que finalment ha passat; mil potser no, però tenia pensades posem-hi cinquanta històries en una dotzena d’escenaris diferents, i no n’he encertat cap. Ni m’hi he acostat. Fred, fred, que dèiem en aquell joc. Molt fred. Glaçat, vaja. I encara més: si algú m’hagués dit que trobaria finalment la meva parella en el primer vocal d’un col·legi electoral mentre jo feia de segon, tot i tenir la presidenta i l’urna pel mig fent-nos nosa, no l’hauria pas cregut.

Contraportada

No sé què posar-hi. El nom sí, és clar. Però d’on sóc? D’on he nascut i crescut, d’on visc ara, d’on treballo? Això no ho tinc gens clar. I de fet, el que segueix, tampoc. Fins a on he de donar dades personals? Si hi detallo el meu estat civil i els fills que he tingut, estic aportant informació innecessària i privada? Si no en dic res, sembla que això no sigui essencial en la meva vida o que ho amagui? I la feina? Ai, la feina! De veritat cal que ho expliqui, com ho faig per guanyar-me més o menys la vida? Començo a entendre perquè hi ha obres anònimes... I les dades literàries? De fet no es pot dir que tingui cap currículum perquè fins ara tot han estat intents; si ho dic veuran que sóc una principiant (finalista a, seleccionada per) i sinó pensaran que res ni ningú m’avala. I una cosa més: tothom qui coneix el món de l’autoedició sap perfectament que, encara que es publiqui en tercera persona, és l’autora qui escriu la seva pròpia biografia i el resum, amb elogis inclosos, de la contraportada. Ja m’ho va dir la noia de l’empresa, rient: No voldrà pas que contractem un detectiu, no? Doncs mira, crec que és la millor solució... La  trucaré i li diré que, si cal,  ja pagaré un suplement.

La cita

Calella, any 2001. La cambrera posa coberts per a tres i el cartell de Reservada al mig de la taula número 7; falta poc per a dos quarts de deu, l’hora en què haurà d’atendre aquests clients previsors. En el mateix moment, sona el telèfon; cinc minuts més tard l’encarregat del bar li diu que seran dos a sopar, a la taula número 7, perquè la senyora que havia fet la reserva ha trucat dient que la disculpin, que a última hora no es troba bé i que si us plau ho facin saber a les seves amigues quan arribin.

Després de portar les postres a la número 5, la cambrera recull copes, plats i coberts i deixa la número 7 preparada per a dues persones. Ara no té gaire feina —només li queda servir els cafès i cobrar a dues taules. “Dues amigues? Potser vénen a celebrar algun sant o aniversari... No, potser fa molt de temps que no es veuen, i a la que ha fet la reserva, a l’hora de la veritat, li fa cosa venir perquè hauran de passar revista a la seva vida des de llavors i a ella no li ha anat gaire bé, i després de donar-hi moltes voltes s’ha inventat l’excusa que es troba malament, i...”

Els clients de la número 9 la criden; s’hi entén un xic en anglès, però entre ells parlen un idioma totalment incomprensible. “Tenen pinta de mafiosos, que han vingut a comprar apartaments per blanquejar diners; deuen portar la família per despistar i...”. Els de la número 5 també volen marxar. “Aquests dos potser estan de viatge de nuvis, després d’haver deixat les respectives parelles. Sí, jo diria que devien ser companys de feina, en una oficina plena de gent... Feia temps que es coneixien però de cop, un dia que varen coincidir fent cua a la fotocopiadora, es varen adonar que no podien viure ni un dia més separats... Algun dia escriuré un guió i l’enviaré a una productora. Treballant aquí podria fer una sèrie de tres-cents capítols, com a mínim. L’hauria d’enviar a una televisió sud-americana, potser allà tindria més possibilitats...”

Arriben nous clients, i la cambrera continua imaginant històries i més històries mentre treballa. Poc abans de plegar, se n’adona: no han vingut les dues amigues; a la número 7 no s’hi ha assegut ningú. Està cansada, però, mentre ho retira tot i posa les cadires de cap per avall sobre la taula, encara té forces per preguntar-se els motius. “I si a cadascuna li ha passat el mateix, que a última hora no s’ha vist amb cor de mirar enrere i fer balanç?... I si una de les tres amagava un terrible secret, que avui podia deixar de ser-ho, i ha enverinat la primera i —posem-hi— llençat per un balcó la segona?... M’hauré de decidir,  o estudi psicològic o una de por...”  Abans de tancar el llum del menjador, amb la mà ja al pany de la porta, dóna un últim cop d’ull a la número 7 i se li acut el títol del capítol número 1 del seu serial: La cita. Ella no ho sap, però amb aquesta història començarà, finalment, la seva carrera de guionista.

* * *

L’encarregat del bar mira, amb llàstima, el llibre sobre extraterrestres que té amagat en un racó de la barra: avui hi ha hagut força feina i no ha pogut llegir gairebé gens. Els OVNI són la seva debilitat; bé, també li interessen moltes altres coses, a condició que no tinguin res a veure amb la seva vida diària, és clar.

Mentre prepara una comanda de la cambrera que atén la terrassa, torna a sonar el telèfon. Quina nit! S’eixuga les mans i contesta: “Sí, és aquí; sí, tenen taula reservada, però abans una senyora ha trucat i ... que no podrà venir, que el seu fill és a l’hospital amb un atac d’apendicitis? D’acord, d’acord, bona nit.” Torna a la feina, capficat. “Ja és curiós: una que no es troba bé, l’altra que ha d’anar corrents a l’hospital... Avui sembla que estigui embruixada, la número 7. I mira que és on m’assec jo per menjar, perquè és la millor per veure bé la tele... I ara quan arribi la tercera amiga què farà? Segur que no voldrà sopar sola, deurà anar a veure què fan les altres dues... Sí, dos cafès, ja va, ja va...”

Cinc minuts després, torna a sonar el telèfon, i el noi se’l mira amb una certa angúnia: “Sí, es aquí; ssssí, la número set, però miri... que se li ha encès el cotxe al garatge? És clar, és clar que ara no està per sopars, estigui tranquil·la que... M’ha penjat!” Les mans li tremolen una mica quan agafa el drap per eixugar gots. “Això no pot ser casualitat, no senyor. Aquí en passa alguna de grossa... Avui no agafaré la moto, per si de cas. Tornaré a casa a peu; no està tan lluny... Ja la recolliré demà, si tot torna a la normalitat...”

Ell no ho sap, però està a punt de ser atropellat; el conductor del tot terreny dirà que no l’ha vist, amb la boira... Al CAP confirmaran a la seva família que té una cama trencada i dues costelles enfonsades, que el seu estat d’atordiment és normal després de la patacada i que no n’han de fer cas si repeteix una i altra vegada alguna cosa sobre una abducció i una cita a la setena fase... 

Es Còdol. Calella de Palafrugell, juliol 2015. 

A la immobiliària

Hi ha gent una mica dura, la veritat; gent que li costa, no sé si m’enteneu... I això que li he deixat ben clar d’entrada: Vull vendre’m la casa i comprar o llogar, el que sigui, un habitatge en aquesta zona. Si fins i tot li he portat un plànol, d’aquells que regalen a l’Oficina de Turisme, i li he marcat el lloc amb un retolador fluorescent! Doncs no, no hi havia manera. El noi que m’ha atès a la immobiliària s’ha quedat primer com aturat, i després vinga preguntes i més preguntes: ¿A veure, per quantes persones seria? Li interessa amb acabats rústics? La comunitat, millor que sigui petita, oi? ... i així ens hem passat quasi deu minuts! Quan ha quedat ben clar que només era per a mi i que tot el que em preguntava m’era absolutament igual, ha continuat: I no li interessaria una oferta que tenim d’un pis molt cèntric, amb saló-menjador, cuina equipada, una habitació doble, una habitació individual —per si té algun convidat— armaris i bany complet, calefacció a gas natural, PVC exterior i vidre doble? Jo li he contestat que sí, que m’interessaria, però que em dibuixés exactament al plànol on estava situada, aquesta oferta. I era tres carrers més avall del que jo volia! M’hi he hagut de quadrar: o era on li havia dit, o no fèiem tractes. I ell, quan ha vist que no hi tenia res a fer, ha cedit: És que en aquesta zona només tinc un pis planta baixa que cal reformar, amb cuina americana, un bany, una habitació i un rentador. I, la veritat, no li puc dir que sigui assolellat, ni.... Jo ja ho havia entès: calia gastar-hi el mateix que el cost de compra per fer-lo habitable, i era petit com un cop de puny. Li he passat el retolador, sense dir res més, i m’he aguantat amb treballs el Vostè dibuixi i calli que es mereixia. En aquests casos ja sé que t’has de fer el desmenjat, però quan he vist que el pis era dins el meu sector no me n’he pogut estar: Perfecte! Ara ens comencem a entendre!

Finalment, he aconseguit les dades que necessitava i he pogut anar-me'n a casa, a fer números. Cal estudiar-ho bé, però val la pena; ens fem grans, i s'ha de pensar en el dia de demà, en poder cobrir les necessitats bàsiques. Les meves cames comencen a fer figa, i en aquest pis ho tindré tot a prop: la botigueta de queviures, la plaça per anar a prendre el sol i fer petar la xerrada i, el més important de tot, el que està al centre de la zona que he dibuixat en el plànol: la Biblioteca. 

  

Art

Doncs jo era a la carnisseria, i m’estava decidint entre demanar una hamburguesa de vedella o una de pollastre, quan em vaig acostar al mostrador i vaig veure, allà sobre, un petit cartell amb la reproducció d’un quadre, anunciant una exposició. Bé, no va ser ben bé així, tot això ho vaig saber més tard; en aquell moment el que vaig veure va ser un paisatge urbà un xic distorsionat però perfectament reconeixible, blocs de pisos i carrers aconseguits amb pinzellades gruixudes i mig difuminades, volums de colors —de tots colors— que es movien i es barallaven enmig de lletres i més lletres... No, tampoc, perquè les pinzellades i els colors me’ls vaig mirar bé després, intentant esbrinar com s’ho havia fet, l’artista... El que de veritat em va passar és que, de cop, vaig sentir la mateixa fascinació i el mateix atabalament que m’agafa quan vaig a ciutat i camino per aquells carrers atapeïts d’edificis, de cotxes, de gent, d’anuncis i de rètols —hauria de dir que m’agafava, però, perquè ja fa molt de temps que no hi poso els peus i a hores d’ara ho tinc difícil—. I de seguida, sense rumiar res, vaig demanar formatge perquè la dependenta l’havia d’anar a buscar a l’altra punta del taulell —tot i que encara me’n quedava una mica a la nevera—, i vaig aprofitar el moment per estirar el full amb una revolada i posar-me’l a la bossa, mentre intentava fer cara de no haver trencat mai cap plat. Vaig sortir de la carnisseria sense hamburguesa, amb les galtes un xic vermelles i el pas viu, pensant en els que roben una obra d’art per tenir-la amagada a casa. El que jo he fet no és tan greu, però vaja, no ho hagués dit mai, de mi... 

Vacances

No en tinc cap ganes, però ho he de fer. Per responsabilitat, si més no. Què passaria si no volguéssim fer vacances, si continuéssim com cada dia anant a treballar, i a comprar, i fent el menjar i rentant la roba? Un desastre, això és el que passaria. Ens hem d’aturar i, de grat o per força gastar-nos els dinerets o els dinerons en desplaçaments i serveis i records i el que sigui. Així aconseguirem que molta gent, d’aquí o de l’altra punta del món, pugui subsistir un any més sense problemes. Jo proposaria que tothom fitxés, per vacances, com a la feina. D’aquesta manera podríem detectar l’absentisme irresponsable, i treballar per posar-hi remei.

Preparatius

A veure si em deixo alguna cosa. M’he depilat les cames, les aixelles i el bigoti... Sí, té, em puc repassar les celles... Mmm... Bé, ja està. M’he tallat les ungles de les mans i dels peus. M’he planxat els pantalons més fins que tinc—hauré d’anar amb la jaqueteta, però, perquè sense potser em constiparia; tan bon punt arribi la deixaré a la cadira, és clar... Jo diria que he fet tot el que he pogut. Només em falta posar-me les sabates. Quines? Les negres són les que s’adiuen més amb els pantalons, però em sembla que les marrons són més lleugeres. Un moment que les sospeso... Sí, les marrons, segur. Ja podem marxar... Ah! Mira, em puc treure el braçalet... No, no cal que reculem, que encara faríem tard, ja me’l poso a la bossa. Te’n recordes de si el portava l’última vegada? La meva memòria ja no és el que era... Bé, molt serà, espero que així vagi bé. Més que tot per ella, la infermera que em pren la pressió i em pesa, saps? Es posa tan contenta quan aconsegueixo rebaixar uns grams! I aquest mes, entre el pastís de l’aniversari del nét i la teula de xocolata que em vaig comprar al súper en un moment de debilitat no sé, no sé... 

Cal•ligrafia

M’he enamorat, però encara no sé de qui. Només sé que és algú que treballa al bar on faig un tallat a mig matí, algú que s’encarrega d’escriure en una pissarra quines tapes tenen i quins entrepans podem demanar cada dia.  La seva lletra és regular, però no en excés; lluny a la vegada de les rodoneses artificials i de les lletrotes incomprensibles de les persones permanentment alterades com jo. Sé que al seu costat hi trobaria l’estabilitat que em falta i el seny que no tinc, i ja he pensat què li puc aportar:  la satisfacció de tenir algú a qui ajudar, a qui donar un cop de mà. Hi ha gent que ho valora molt, això de sentir-se útil; ens ha d’anar bé per força.

Cada matí em prenc el tallat resseguint amb ulls admirats as ben tancades, is amb un punt en equilibri perfecte, bes elegants, us simètriques, eles al vent... I penso que demà preguntaré qui és que, de bon matí, agafa el guix. “Per curiositat –diré–, és que té una lletra molt maca.” Saber-ho, però, em fa un xic de por. I si la seva edat o el seu sexe no són els que espero?... Llavors m’hauré de conformar amb una bona amistat, que diuen a les sèries de televisió.

Demà, de demà no passa.

Rectangles gironins

Les finestres rectangulars del Boira emmarquen rectangles de color suspesos sobre el riu. Miri on miri, rectangles: façanes, finestres, persianes... Sí, però també hi ha algun quadrat insubmís, alguna rodona que climatitza o recull les ones, i triangles escadussers per donar pas al fum de l’hivern. Mentre em refaig del viatge amb l’ajut d’un suc de taronja natural i un mini de formatge em vénen ganes de tornar enrere en el temps fins a la classe de dibuix, i passar la mà pel full en blanc, i fer una fila ordenada amb el regle i  el cartabó i el compàs, i obrir la capsa de llapis de dotze colors.