dimarts, 4 de desembre del 2012

Sobreviure!





Tothom és capaç de donar consells i quasi tothom es veu amb cor d’escriure articles i llibres perquè ens autoajudem. Molt bé. Si el altres ho fan, jo també. Aquí teniu les instruccions per sobreviure quan hem d’aguantar algú per força sense poder-nos escapar, quan per motius familiars o laborals hem d’estar a prop d’una persona que no podem suportar. Per no perdre la salut física ni la mental hi ha una solució senzilla, barata i invisible als ulls de tothom: convertir el/la protagonista dels nostres malsons en un personatge de novel·la negra. Des del moment en què prenguem la decisió, aprofitarem les estones al seu costat per aprofundir en el coneixement dels seus tics i reaccions, i per imaginar cinquanta possibles trames i projectes de finals, si cal cadascun més sagnant que l’anterior. Escrivim una novel·la, doncs; i si la situació s’allarga massa sempre podrem plantejar-nos una trilogia. 




Amb aquest relat he participat al concurs de l'Hotel Mandarin de relats breus. Aquí hi ha els  guanyadors

dijous, 1 de novembre del 2012

La primera regidora





Contraportada:
Àngela Clos Batlle va ser regidora de l’Ajuntament de Palafrugell des del 17 d’octubre de 1936 fins que va marxar a l’exili a França. Combinant biografia, narrativa i recerca, M. Concepció Saurí retrata aquesta figura pionera i, amb ella, el seu temps i les dones de la seva generació, en un trajecte que s’inicia a l’Alt Empordà, a Cantallops i Agullana, i acaba a Caracas, Veneçuela. A més fa partícips els lectors del decurs de la investigació, tant documental com a partir dels testimonis dels qui van conèixer l’Àngela, i de com aquest procés influeix en la mirada de l’autora cap aquell temps i aquelles dones.
El llibre inclou un pròleg de Mary Nash, historiadora de les dones, i un article de Jaume Guasch, una de les persones que va compartir amb l’Àngela el camí de l’exili.
Edita: Associació Suport a la Dona de Palafrugell


"La carretera és ampla, ben asfaltada, amb camions i cotxes que passen de pressa mentre m’imagino en blanc i negre una llarga fila de persones caminant a poc a poc, amb les cares desdibuixades pel cansament i la por. Deixem enrere un club de carretera: encara hi ha qui pateix i qui té por, avui, camí de la Jonquera. 

A l’horitzó, el castell de Bellesguard sembla que tingui per missió recordar-nos que els exèrcits i la guerra tenen una llarga, molt llarga història. Mentre avancem, benzineres, comerços i restaurants desfilen ordenadament al marge, uniformats amb plàstics de colors llampants. Arribem. Els arbres a banda i banda de la carretera donen la seva ombra i la benvinguda a tothom; són un altre trosset de passat, una formació pacífica, una mostra d’una manera diferent d’entendre la vida.

Enfilem cap al centre de la vila i aparquem. Continuo amb el bloc als dits, no em vull deixar res. Fa calor, bufa la tramuntana. Carrer Major: quatre passos i trobem el Museu Memorial de l’Exili. Els ulls se m’humitegen davant la gran fotografia a la façana que concreta el que venia imaginant. Busco entre la gent que marxa cap a França la cara de l’Àngela, i no la trobo. Ni la Rosa, ni en Jaume. És demanar massa, és clar, eren tants! Ens assabentem que, si no fos dilluns avui, podríem entrar pagant 4 euros. L’exposició Israel-Líban 2006 s’anuncia amb la cara d’una nena que té por, també. Tornarem un altre dia –o potser no."

Entrevista a TV Costa Brava


Presentació del llibre: dijous 8 de novembre, a les 19 h., a la Biblioteca de Palafrugell. 

dimecres, 24 d’octubre del 2012

La dona del temps

 

   No ho reconeixeria ni que em torturessin –és un dir, és clar- però aquest noi sembla una escultura grega, de l’època en què els escultors grecs buscaven la perfecció i quasi l’aconseguien. I no faig cap mal a ningú si me’l miro i hi parlo una mica, no? Tothom necessita petits al·licients per aixecar-se cada matí... El problema és que el temps que fa i el que farà és l’únic tema de conversa que tenim, a més de dir-nos bon dia, jo demanar una baguette i de vegades un croissant de xocolata -tot i que no ho hauria de fer-, ell preguntar-me si vull alguna cosa més, jo contestar que no, ell dir-me quant val i donar-me les gràcies, i repetir tots dos en estèreo els bons dies inicials abans de marxar. Les preguntes i les afirmacions sobre la temperatura, el vent o la pluja –que no li estan mai bé, sempre troba que n’hi ha poc o massa- i les previsions de futur –més aviat pessimistes- no tenen un lloc precís en la nostra breu conversa: poden donar-se d’entrada, intercalades entre el cobrament i les gràcies, o al final. És el nostre únic tema en comú, sí... Per això unes setmanes després de la inauguració de la fleca he incorporat un nou hàbit al reguitzell que ja tinc, i ho he fet per ell: cada dia, abans d’anar a comprar el pa, em connecto a internet i miro en una web de meteorologia com estan les isòbares i com tenim els anticiclons i les baixes pressions. Així aconsegueixo anar més lluny del sí que es veritat o del vols dir? d’abans; la nostra conversa va progressant i guanyant intensitat i podria ser que, abans de l’estiu, puguem intercanviar impressions sobre si hi ha o no hi ha canvi climàtic al planeta. Serà massa!


Publicat el 12 de juliol de 2011 a  Contes al blog 



diumenge, 30 de setembre del 2012

Setembre



A Miquel Pairolí

Ahir, al súper, vaig comprar la llibreta. Va ser un impuls: això potser vol dir alguna cosa. Sobre la taula hi tinc, a més de la llibreta i un bolígraf, un tall de pa, un grapat de nous i un got d’aigua—per si aquesta cosa és llarga.

Un matí de diumenge començo a escriure, a la taula rodona, amb la finestra al davant. Les fulles, de diferents tons entre el verd i el groc, enganxades precàriament als branquillons, em situen: comença la tardor. Enfocant la mirada en un altre pla em veig reflectida en el vidre, i trobo que la meva cara, i el meu cos, no desentonen gens en el petit paisatge.

Sé el que no escriuré: no penso perdre ni cinc minuts reflexionant sobre el que podria haver fet fins ara, i encara menys sobre el que ja hauria d’haver fet, a hores d’ara. Crec que he complert de sobres amb el que els altres i jo esperàvem de mi, no tant pels resultats aconseguits —discutibles— sinó pel temps i l’esforç que hi he dedicat. Tema tancat, doncs; és clar que, amb mi, no se sap mai...

Va, què és el primer que em ve al cap?... Doncs que, de petita, m’agradaven les dones amb barret: exploradores, artistes, fades, escriptores amb un punt d’extravagància. És curiós, no recordo haver-ne portat mai cap. Però encara hi sóc a temps, no?

Temps... No porto el rellotge, però diria que aviat serà hora de fer alguna cosa per dinar: la família vindrà a les dues. Espero que, amb petits alts i baixos, tothom continuï estant bé. Els fills! Desitjar, esperar, i poca cosa més, a hores d’ara... 

I després... Què faria, un diumenge a la tarda, una dona amb barret? Podria decidir sortir de casa i agafar el cotxe, per exemple. I posar-hi gasolina, i anar fins el far, i mirar el mar, i seguir el vol de les gavines, i esperar que la lent, que roda i roda, s’encengui cap al tard. Per exemple.

Escric i penso, penso i escric,  poc a poc, molt poc a poc, i entre frase i frase miro per la finestra. Respiro suaument. Sóc jo, sóc aquí. I aviat me n’aniré a la cuina, i dinarem, i després pujaré al far, i demà em compraré un barret—potser.

I escriuré fins que se m’acabin el pa, les nous i l’aigua.


XXX Jocs Florals de Calella. 2012. Premi Francesc Grau a la millor prosa poètica.