He d’escriure alguna cosa sobre fer el ridícul. Des de fa uns
dies, no sé exactament per què, el ridícul se m’imposa com el proper tema a
tractar. Ja m’està bé. Moltes vegades m’he trobat que records punxeguts se
suavitzaven després d’escriure un conte que, de prop o de lluny, hi feia
referència. Estic impacient, doncs, per treure’m de sobre —o alleugerir una
mica— episodis que em revénen una vegada i una altra i em fan posar vermella de
vergonya, em fan suar d’angúnia, em fan reviure les ganes d’amagar-me, de
perdre’m ben lluny...
Ara, en un moment de relativa tranquil·litat, i després de
teclejar el títol a l’ordinador, em trobo amb una dificultat no prevista: tinc massa
ridículs viscuts. Com triar-ne un de concret? Intento concentrar-me, però tots
m’eixorden alhora a cau d’orella: els de l’escola, els de casa, els de la
feina... Hi porto una bona estona i no n’hi ha cap que destaqui a cops de colze
sobre els altres; no me’n surto, i em començo a desanimar.
Ben mirat, però, considerant el meu currículum i les meves
capacitats, potser només em cal esperar una mica més. Potser aconseguiré, a
curt o a mitjà termini, fer un ridícul ben gros, un ridícul monumental, la mare
de tots els ridículs, i així tindré el problema solucionat.